El futur no es prohibeix, s’educa

Suposo que totes les èpoques de la humanitat han estat fascinants i plenes d’esdeveniments únics.

Però ara, en aquests moments, estem vivint un canvi d’era i, en molt poc temps, tot està canviant de manera fragant. És important ser conscients que estem vivint un moment transitori i que el món tal com el coneixem avui serà ben diferent en poc temps.

Sens dubte, és un moment crític per a la humanitat.
Penso que un dels problemes que tenim és on estem posant el focus.
I està clar que l’avenç tecnològic és desbordant. En molt poc temps ens ha envaït la vida: telèfons intel·ligents, xarxes socials, realitat virtual, intel·ligència artificial...

Crec que tenim la responsabilitat de gestionar aquestes eines com l’oportunitat que són, i no com un fatídic apocalipsi.
Sé que els que en saben de tot això es posaran les mans al cap amb el que diré, però és necessari aturar aquesta febre apocalíptica, deixar de dir barbaritats i fomentar la por.

En primer lloc, aquest fenomen és imparable. Pensar com seria la vida sense els telèfons, la tecnologia o la IA és molt melancòlic. I si voleu, us podeu perdre per la muntanya i assegurar-vos de no tenir cobertura. Segur que sereu ben feliços, sense saber de la dopamina de les pantalles.

I sí, la humanitat s’ha tornat una yonki: estem tots mirant el mòbil induïts, perdent les grans oportunitats que ens dona la vida i sortint menys de les pantalles...
I sí, està bé reflexionar sobre les addiccions que ens generen, però cal ser seriosos.

Quan algú camina pel carrer mirant el mòbil, pot estar fent quelcom interessant: comunicant-se amb un amic, buscant una ubicació o, potser, simplement mirant les xarxes socials.
Deixem de titllar això com si fos una regressió humana.
I deixem de pensar que abans, quan estàvem a la parada del bus, tothom parlava amb desconeguts i era fantàstic. Ara, clar, estàs esperant el bus i ningú es parla perquè tothom mira el mòbil.

No sé si és tan interessant parlar amb desconeguts. A mi, personalment, no m’entusiasma la idea.
Tinc la sensació que els mateixos que argumenten aquest aïllament són els que es tanquen en un llibre, fent una bona lectura al tren.

Els experts ens estan dient a quina edat els adolescents poden o no tenir smartphone.
Ens expliquen com les pantalles estan destruint els cervells dels infants, com ens generen una gran addicció i com estimulen la dopamina.
Jo, sincerament, no en sé gaire de tot això. Però crec que en aquests moments tan complexos, on estem immersos en mil problemes, no cal venir a parlar de fantasmes que no existeixen.

Un dels experts que diu que cal evitar el mòbil fins als 16 anys el compara amb una cigarreta i aplica el mateix mecanisme que amb el tabac: la prohibició.
Però una cigarreta és una droga que aporta 0 beneficis i destrueix el nostre cos. La tecnologia és una altra cosa.

En primer lloc, és una eina molt potent, que, sens dubte, aporta molts beneficis.
I evidentment, també té riscos. Si ens anem a un exemple extrem, una pistola: pot matar, sí. Però també pot protegir, en mans d’un policia.
Doncs amb la tecnologia passa una mica el mateix. No és neutral del tot, però és tan poderosa com el seu ús.

Què podem fer perquè la tecnologia sigui una oportunitat i no una amenaça?
És bastant simple: educar.
I no traslladar tota la responsabilitat a l’escola. Les famílies han de tenir un compromís per acompanyar els seus fills i filles en aquest nou fenomen.
Estar presents, ser coherents, tenir sentit comú, estar atents... però sobretot, no parlar constantment de les pantalles com d’alguna cosa maligna.

Els valors i els hàbits són, principalment, el pilar i la fortalesa per tenir una vida saludable.
Els nostres adolescents volen descobrir el món i explorar-lo, també des de la seva realitat.
Una bona infantesa serà determinant per superar les turbulències complexes i difícils.
I tot i així, res és segur.

Restringir constantment no ens servirà de res. És inevitable que comparem generacions.
Jo soc d’una generació que no tenia telèfons mòbils, que et trucaves des d’un telèfon fix i xerraves llargues estones.
Si quedaves amb algú, no podies avisar cinc minuts abans per dir que t’havia sorgit un imprevist.
Ara fas un WhatsApp i ja està. La comunicació és diferent, però no podem jutjar negativament tot el que els nostres joves fan malament.

Què ens preocupa de la IA? Que ningú llegeixi un llibre? Que ningú redacti un treball?
Ens preocupen les addiccions? I com les volem evitar? Prohibint?
S’assembla molt a quan ningú ens parlava de sexe, perquè com més tard ens en parlessin, més ho evitaríem...
Ara, crec que a part d’alguns fanàtics, estem d’acord que parlar d’educació sexual des de petits és positiu. Dóna eines perquè puguin decidir, perquè puguin tenir relacions saludables i consentides.

La tecnologia és quelcom neutre. I l’única manera d’afrontar-la és educant des de l’oportunitat, fomentant l’esperit crític, la capacitat de generar valors per ser resilients als riscos, acompanyant sempre, i tractant les patologies que poden sorgir.

El món està canviant molt ràpid, amb moltes incerteses, amb moltes oportunitats i amb molts riscos.
Però tenim el deure d’afrontar aquests reptes des de la responsabilitat, que no és simplement fer pedagogia de la por i de la prohibició.

La intel·ligència artificial és el principi d’un canvi important, que requereix que reflexionem com plantegem l’educació.
Però si el que ens preocupa és que els nostres estudiants facin trampes amb el ChatGPT, és ben bé que estem perdent aquesta partida.

Si veus Terminator en tot això, vol dir que no estàs entenent què és la IA.
I no podem voler prendre decisions des del desconeixement.

No és qüestió de controlar les pantalles, sinó d’acompanyar les persones.

El repte que tenim és que els nostres infants liderin aquesta nova era per construir un món més just, sostenible i de pau.
I estic convençut que ens estem jugant el futur de la humanitat.
I això no té res a veure amb voler que la vida sigui com abans. La vida ha de continuar sent... però d’una manera totalment diferent.