Un Parc i altres històries.

Corro amb força, mentre sembla que el soroll de la ciutat queda lluny, m’enfilo al més alt del Parc, m’aturo per contemplar els edificis moderns de Sabadell i sento que sóc en el pulmó artificial que em permet continuar respirant esperança. Darrera el barri, que creix al voltant de la Masia de Can Rull i milers d’històries d’immigrants de les espanyes que van venir a buscar sort.  Al meu costat un estrany monument que vol fer homenatge a l’alcalde Antoni, amb dos cames gegants sense tronc, sense braços i una cara allargada amb un nas enorme, vol amb discreció deixar la memòria d’un batlle que va assegurar que Sabadell tingues un toc d’aire fresc, majestuós. Vigila des de l’alçada, al capital.  Aquest és sens dubte un racó de la ciutat que m’agrada passejar, practicar esport. Lloc recorrent per fer activitats d’esplai. Vaig aprendre a caure amb aquells patins de moda d’adolescent, passejos d’enamorat, però també un espai on m’he deixat perdre en solitud per pensar i deixar que els mals moments passin en mig d’aquest racó ple d’encanteri “dominguero”.

Una xemeneia de les fàbriques, mig amagada entre les torres modernes, em fa pensar en aquella ciutat tèxtil, grisa del fum. Els tints que feien de colors pudents l’aigua del riu, lluites d’obrers i drames de persones que van veure com el seu ofici moria sense oportunitats.

Ara el riu és net.

Avis valents, àvies valentes, em recorden que tots tenim dret anar allà on creiem que la terra ens pot donar oportunitats, quan les coses van maldades, quan està tot perdut, quan la vida ens gira, tot és possible, si és lluita amb força.

De les arrels, van aprendre a estimar l’aigua que les rega i que les fa tant extenses, els va permetre estimar més d’una terra i fer d’aquell estrany país, també el seu.

Històries del pare que m’explicava quan li preguntava sobre l’escola, que ell als tretze ja estava treballant pel patró de la fàbrica. La mare, li tocava ajudar a la mare a sostindré aquella família ingovernable.

Pares obrers que desitjaven que els seus fills anessin aquella escola dels Escolapis. Vaig créixer amb companys/es de bones famílies i altres que amb l’anhel de que els seus fills/es tinguessin millor educació, gastaven els estalvis i algun que altre sacrifici en aquell passatge, que en aquell temps semblava una garantia d’èxit.

No vaig ser brillant en els estudis i vaig passar per dos Instituts públics, dels quals vaig aprendre molt i vaig comprendre que la nostra societat necessita més que mai una equitat que permeti el dret a l’educació sense crear desigualtats socials. 

Els capellans em van deixar l’empremta de la fe i el compromís social. Reconec que a vegades tinc alguna que altre conversa absurda amb Déu sense massa transcendència. No combrego amb el dogma de l’església. Però per ser justos, en l’església de trinxera, m’ha ensenyat a pensar amb llibertat i sense pors.

I avui, és per això que en aquest Parc màgic, he pensat en tantes coses, fins i tot no vull deixar de mencionar, l’anècdota que un bon amic diu que en aquest parc hi ha un cotxe enterrat, al·legant a la font fiable dels seus tiets.

La natura és menja el progrés que fa mal a la mare terra.

Avui el panorama no és més desolador que aquell temps de guerra, penso en un dels avis, va ser obligat anar al front de la batalla de l’Ebre, batalla perduda, plena de mort, de desesperança, de por. Aquell anònim, abatut va poder fugir a França a l’exili, allà va convèncer a una monja que li deixes un local per fer classes als infants exiliats de la república.

Cap homenatge, cap honor, cap record pels caiguts, pels que van ser obligats a embrutar-se de sang i odi. Cap reconeixement per algú excepcional.

Però quan la vida semblava que ja no té sentit, surten forces per deixar enrere tot, perdonar i perdonar-se i un gest com aquest permet que un dia el sol surti i un bonic poema em recordi que la vida és un gest senzill, que no vol dir fàcil. Tornar a començar i més fracassos i la vida podia haver dit prou, però es va tornar aixecar, no va tenir por i si la tenia va ser valent.

I llavors l’únic que puc recordar és aquell avi feliç assegut a la porta de la casa del seu poble natal, explicant contes als nets, en una tarda d’estiu, somriu feliç. Ara se perquè mai parlava de la guerra.

Torno al Parc, treballo just a l’esquena del batlle en un humil barri, plena d’històries de superació, de persones que pateixen la força de la pobresa, se senten vulnerables, però els admiro perquè cada dia es lleven i somriuen malgrat tot.

I torno al Parc Catalunya, el matí desperta amb força, les cames resisteixen al meu cansament, corro amb la mirada al front i se que vull escriure totes aquestes coses i aquí neix el meu primer text del meu nou bloc, on els gestos i les coses petites són els protagonistes.

Petits gestos, que fan possible que les coses passin, que la vida és transformi i que sense voler-ho fem lligams que fan que en un moment el curs d’allò canviï per sempre.