La ciutat dels infants

Conferència F.Tonucci al XVIII  F.FEDAIA

La ciutat dels infants és una ciutat possible, no és cap bajanada.

Francesco Tonucci un pedagog que mai deixa de parlar sobre la importància de que els infants participin en la construcció col·lectiva de les nostres ciutats.

No és cap bestiesa que els infants participin en la gestió de les ciutats, que aportin el seu punt de vista i que defensin els seus drets.

Per desgràcia, és un dels col·lectius més vulnerables i amb menys opcions de defensar els seus interessos.

Les ciutats es governa d’esquena als infants.  

Els drets dels infants, han d’estar promoguts pels que representen que han ratificat dita convenció.

Hem fet ciutats, on jugar sols al carrer és inviable. Hem construït ciutats modernes, preparades pel consum i la mobilitat.

Els comerciants han reivindicat zones de càrrega i descàrrega, les persones amb problemes de mobilitat han aconseguit estacionaments adaptats i voreres sense vorada, els ciclistes carrils bici i llocs per estacionar, els avis han aconseguit defensar la seva tranquil·litat a les places prohibint jugar a pilota. Els gossos han aconseguit els seus espais exclusius.

A cada conflicte, a cada necessitat es gestiona aquest espai públic de convivència.

I els infants? Els infants han perdut la seva oportunitat, de jugar al carrer sols, perdent l’oportunitat de tenir una experiència vital per créixer, vivint una experiència de risc.

En boca del mestre Tonucci i dit a la meva manera:

Els infants busquen en el jugar sols, plaer, no són suïcides i en diferència del que pensen els pares no són tontos. Certament són experiències de risc, però vitals pels infants. Aquells infants que arriben a l’adolescència sense aquesta llibertat pateixen l’explosió del risc i això si que els porta a conductes de risc perilloses i en ocasions al suïcidi quan no s’ha gestionat bé la infantesa

És evident que les ciutats i els barris avui no són aptes perquè els infants juguin sols.

Pocs pares tenen interès en aquest afer, però hi els infants?

Com fem que aquesta clamada seguretat que els adults volem sigui compatible amb el interès dels infants de poder jugar al carrer.

Perquè els cotxes tenen més drets a les ciutats que els infants?

Els infants no tenen cap lobby, són el col·lectiu més desprotegit en quan la defensa dels seus drets.

M’agradaria veure en totes les propostes, programes politics per la infància on de manera compromesa es defensin els drets dels infants i els seus interessos.

Garantir en el programes electorals els infants puguin parlar i ser escoltats i els polítics facin de les seves propostes compromisos polítics.

Pensem en fer ciutats pels infants, per promoure els seus drets i per fer de les ciutats una oportunitat de participació dels infants.

Un consell de la infància, vinculant. Fet des de la participació de la infància,  on la paraula dels nens i les nenes prevalgui sobre la dels seus pares i mares.

Un diàleg constant amb la petita ciutadania.

I se que alguns pensareu que això és una estupidesa.

Però la única realitat que conec, és la d’haver abandonat als infants en un escenari desolador, on la pobresa infantil incrementa, el fracàs escolar continua estan en un dels índexs més elevats i on això replica en el jovent amb uns índexs de desocupació que ens porten a un escenari preocupant.

L’educació ha de ser una eina al servei d’aquest petits ciutadans i no podem reduir aquest únic paper a l’escola i la família.

Els infants han de participar en la comunitat i si des de petits ells comencen a implicar-se en el que passa en el seu entorn, generem una educació crítica, inclusiva i que genera ciutadans actius, capaços de donar el seu punt de vista.

Jo tinc la sensació de viure en una ciutat, on no s’estima prou als infants, crec que seria necessari un compromís ferm.

Malgrat l’augment desproporcionat d’aquesta pobresa infantil i que esta obrint una escletxa a la nostra societat, no s’està actuant amb contundència contra aquesta desigualtat. A Sabadell, la ciutat en la qual treballo només hi ha 5 Centres Oberts. Són recursos que atenen a les famílies i els infants a les tardes, fent una tasca coordinada amb serveis socials, l’escola i les famílies.

Aquest centres fan una tasca preventiva, per evitar el fracàs escolar, ajudar al benestar de l’infant, garantir hàbits d’higiene i alimentació. Jo treballo en un d’aquest centres i constato que la demanda, els casos cada cop s’agreugen més. Si no fos per l’esforç de les associacions de base aquesta situació seria encara més insostenible. Caldrien almenys 5 centres més a la nostra ciutat per fer front aquest desequilibri.

Caldria que les escoles, fossin comunitats d’aprenentatge, que fossin espais de participació, oberts, d’implicació de tots els agents i evidentment de les famílies i on els infants puguin participar, opinar i també decidir sobre l’escola.

Espais de civisme, de convivència, d’inclusió però sobretot un espai on en reconeguem iguals, amb la diversitat de la nostra societat, però iguals en quant a drets i deures.

I si parlem d’infància, no podem mercantilitzar-la.

Jo vinc de l’escola de l’Esplai. He fet de monitor i vaig aprendre que el lleure és una oportunitat transformadora. Vaig aprendre i vaig oferir durant anys de la meva joventut un servei, aquells infants, ells avui són els que continuen fent la tasca de monitors i monitores, com a voluntaris i al servei dels infants.

I retorno a la meva ciutat que fa uns mesos va obrir un negoci d’oci adreçat a les nenes, on se’ls organitza festes on poden desenvolupar activitats de bellesa i disfressar-se de princeses.

Aquest model de negoci, vulnera els drets d’aquestes nenes, fent doctrina del sexisme, d’un rol enquistat en la nostra societat que genera desigualtat de gènere. Estic convençut que en aquesta oferta d’oci, només hi ha un objectiu, l’econòmic.

El lleure, avui és on s’incrementa la desigualtat més gran entre infants. Cal cercar models de gestió del lleure, que siguin de caire associatiu, cooperatiu que generin valor educatiu i que cerquin l’accès de tothom sigui quina sigui la seva condició.

                                                                                       

Ciutats pensades pels infants i evidentment amb la mirada d’infant.

 

No podem continuar vivint, treballant d’esquena a la realitat, ells són la nostra prioritat i ells mereixen tenir dret a viure en ciutats i amb adults que els escoltin i que promoguin els seus drets.