Reflexions de dilluns

No hi ha una sola veritat, si és que existeix.
Però tenim una vida, un somni i el dret a ser nosaltres mateixes, a guanyar les pors que sempre ens frenen.
Es el moment de ser una mateixa i feliç de fer camí al vent.
El soroll et fa sentir que has de romandre quieta, en silenci, sota l’amenaça de tot el que pots perdre.
Però vas venir al món nua, sense roba, per què morir vestides?
Por a descobrir-nos davant del món? De dir en el que creiem, el que pensem i el que som?
Som nosaltres que posem límits als nostres horitzons.
Hi ha persones que no poden triar dins la seva misèria, però son molts que en el seu confort veuen limitada la seva llibertat.
Trenquem les cadenes que esclavitzen.
Lliures. Lliures de somiar un món just i al servei de les persones.
És aquest el moment que ja no acceptem que ens diguin que les coses no poden canviar, que les coses són inamovibles.
Ningú te dret a trepitjar la dignitat de l’altre.
Ens aixequem? És aquest l’instant que cal que ens aixequem, es l’estona que tenim per canviar aquest rumb inhòspit i gris.
Em prometo que ja mai més abaixaré el cap davant la teva tenebror.
Mai més deixaré que esvaeixis els somnis i la vida.
Arribat el moment de viure i somiar.
És dilluns i ens queda tota la setmana per davant i si finalment no arribem a bon port. Posa un somriure, soc feliç d’haver arribat fins aquí, al teu costat. 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La lacra de la pederàstia

Amb una profunda desolació, he escrit i reescrit aquestes paraules, dubtant si parlar d’això era una bona idea. Però hi ha un malestar profund que em remou: aquesta necessitat d’explicar una part de la veritat que conec, mentre veig com molts altres passen pàgina com si no hagués passat res. El passat 22 de novembre de 2024, l’Escola Pia de Catalunya va emetre un comunicat confirmant un nou cas de pederàstia al Senegal. La notícia va córrer ràpidament per Sabadell, ja que el presumpte agressor havia estat director, docent i religiós de l’Escola Pia de Sabadell durant els anys 80. És aterridor i devastador constatar que els agressors poden ser aquelles persones en qui menys sospitem: individus respectats davant la societat. Em preocupa profundament que oblidem que aquest agressor sexual de menors va ser, durant anys, el màxim responsable d’una escola on els religiosos vivien i tenien habitacions pròpies. Posteriorment, després de molt de temps al Senegal dirigint l’Escola Joseph...
Més informació

Escriure per resistir

Imatge
M’aferro encara a un vell bloc, escrivint sabent que pocs el llegiran, sabent que l’objectiu seria que em llegís molta més gent. Escric en català, malgrat sé que menys gent em llegirà. Publico paraules que sé que tindran poc impacte, tot i així crec que mereixen ser escrites. De la llengua, només et puc dir la veritat: la meva llengua materna és el castellà, una llengua fantàstica que em fa afortunat i que de debò estimo. És, sens dubte, la meva llengua; penso en castellà i m’expresso involuntàriament amb ella. És la llengua que em van regalar els pares i, sens dubte, forma part de les meves arrels. El català, que complicat, oi? També us diré la veritat: és la llengua que em va regalar l’escola, la que ha teixit en mi l’arrelament a la meva terra i és la meva llengua preferida. Mai jutjaré ningú per optar per una llengua com el castellà o l’anglès, però que ningú digui que el català et fa petit. Sí, és la llengua d’un país petit, però d’un gran poble, i el català és la llen...
Més informació

Hasta siempre papa!

Imatge
Quiero, antes que nada, agradecer en estos últimos meses que no han sido fáciles toda la ayuda recibida. A todos y todas los que habéis estado acompañando a mi padre y a mi madre. También a los profesionales de la residencia que habéis cuidado de él. Gracias por cuidar de lo más querido. Papá, hace tiempo me anclé en la esperanza de que tu mirada seguía siendo tuya. Deseando que tu enfermedad fuera lenta, para alargar un ratito más a tu lado. Al mismo tiempo, viendo que tu cuerpo ya no te dejaba ser, y que ese tiempo de calidad se iba apagando poco a poco. Sé que ahora es tarde para muchas cosas, y es difícil aceptar que nos quedaban aún muchos momentos por vivir juntos: contigo, con mamá, con nosotros, con tus nietos. Pero hoy vamos a brindar por todo lo vivido que no ha sido poco, y a hacer homenaje a la vida que compartimos contigo, a todo lo que nos has regalado. Nos aferramos a ese bonito recuerdo tuyo y te damos las gracias por haber vivido siempre para tu familia y tus a...
Més informació