Solidaritat i dignitat.

L’altre dia passava per davant d’una parròquia, vaig veure la cua de persones que esperaven el seu torn, per recollir la seva ració d’aliments del rebost solidari.

Reconec que aquella escena plasmava una realitat, la de la pobresa i el fracàs d’un estat incapaç de garantir la dignitat de les persones.

No dubtem en donar menjar quan sortim del supermercat pel Banc d'Aliments. Tots pensem que així evitem que moltes famílies estiguin cobertes en aquest dret tant fonamental com és el de l’alimentació i certament és una molt bona iniciativa que permet que moltisima gent no pasi avui necessitat de menjar.

Igual passa amb els donatius de joguines, tenim clar que és molt important garantir aquest dret. Es fan moltes campanyes ara per Nadal, hi ha debats de si les joguines han de ser de segona ma o han de ser noves per no generar infants de segona.

Jo diria que l’hàbit de la reutilització no hauria de ser un debat entre els que poden i no, hauria de ser de sentit comú. La cultura de la reutilització de la joguina com a concepte de sostenibilitat per tothom i tots els infants haurien d’acostumar-se a poder tenir joguines reutilitzades.

La roba... Més del mateix.

Aquest és un fracàs social, sense precedents. El segle XXI, hauríem d’estar parlant de com per fi esborrem la fam als països en vies de desenvolupament, com avancem en l’educació i la sanitat universal arreu del món. En canvi, estem veient com ONG’s de cooperació internacional intensifiquen la seva acció a l’estat espanyol. Exemples com Educo, una fusió de dos conegudes organitzacions que feien una tasca contra la pobresa en els països més pobres.

Politiques d’austeritat que ens han portat a una situació insostenible, on moltes famílies han perdut la dignitat.

Fa anys, podríem haver assolit ser un indret on les fragilitats haguessin estat protegides, una societat amb eines per esborrar la pobresa i enfortir la cooperació internacional.

Certament el rumb que han empres aquest món neoliberal ens a abocat a la misèria de persones que no caldria que haguessin perdut la dignitat.

El conjunt de politics, gestors públics, el mercat financer, teixit empresarial, tercer sector i la societat civil no som capaços de generar una entesa i una proposta per permetre que les persones que vivim, siguem capaços de viure amb dignitat i l’autosuficiència.

Les desigualtats socials, són provocades per injustícies. Els desequilibris s’han de resoldre equilibrant les balances i des del meu prisma és necessari que els que més privilegis tenen són els que més han d’aportar a l’equilibri, però en segon terme tots hem d’aportar aquest equilibri si volem arribar a un model social d’igualtat d’oportunitats.

La solidaritat es necessària sempre, perquè sempre tindrem entrebancs que caldrà resoldre.

Parlar de solidaritat per comprometre’ns abolir la caritat.

No és digne, que una família reculli una joguina de segona ma pels seus fills.

No és digne, que un infant no tingui dret a triar aquella joguina que ha demanat.

No és digne, anar a buscar aliments sent assenyalat com a persona d’exclusió social.

No és digne, vestir-se amb allò que altres consideren vell.

No és digne, no poder tenir opcions.

No és digne que pensem que la reutilització és tant sols pels que menys tenen.

La solidaritat d’emergència és necessària avui, donat el fracàs social actual.

Però tenim la capacitat de respondre a les necessitats des de l’èxit i la transformació social.

Em pregunto perquè no podem donar una targeta moneder a les famílies perceptores del banc d’aliments i que puguin comprar com les altres famílies.

Finalment jo quan faig un donatiu al banc d’aliments compro aliments, desprès tenim que mobilitzar a un munt de voluntaris, tenir magatzems, furgonetes, mobilitzar més gent, una gestió professionalitzada.

Pensem que les famílies faran un mal ús dels diners. Però no és això paternalisme?

Tenim eines per treballar el frau, professionals de serveis socials que poden fer un seguiment i aportar elements de millora sobre aquells mals hàbits i incidir amb einer d’intervenció social i compartir aquesta tasca amb aquelles entitats que treballem amb famílies.

Reduiríem el problema de que moltes famílies no tenen accés als aliments frescos. Estalviaríem en problemes sanitaris derivats de l’actual mal nutrició.

Reduiríem beques de menjador perquè moltes famílies podrien oferir àpats en condicions. Ajudaríem altres famílies treballadores amb salaris molt baixos i amb necessitat real per conciliar la vida familiar amb la laboral.

Si som capaços de transformar aquestes campanyes de et dono, a un moneder social, que normalitzi, que retorni una anonimat, una dignitat podríem fer de la nostra solidaritat un instrument de transformació i d’exigència social.

A Terrassa existeix un restaurant que és diu la Trobada, un restaurant on pots pagar a canvi del teu temps o amb diners.

I en un mateix espai compartim el mateix restaurant persones que estan passant situacions de precarietat amb altres que no. A canvi la persona que dina i no te per pagar es compromet a fer de cambrer, ajudar a la cuina i això te un impacte molt positiu per les persones que reben aquest ajut. Perquè introduïm una funció ocupacional.

Aquest projecte, és innovador i va més enllà de projectes de menjadors socials, perquè en el mateix espai comparteixen dinar tot tipus de persones.

Insisteixo que el nostre país existeix molt talent i ens em d’exigir més, tenim el deure d’orientar tot aquest talent al conjunt de la societat, afavorir les oportunitats.

Cal un engranatge que faci realitat el somni d’una societat que treballi per la igualtat i sobretot per la justícia social.

Kilometresolidari, va ser una iniciativa de l’AssociacióJuvenil Esquitx. Liderada per persones voluntàries, van aconseguir que corrent una cursa i amb el compromís de vendre els quilometres d’una cincuantena persones que es van comprometre a vendre a traves d'una plataforma de micromecenatge.  Tot el recollit, va ser destinat a projectes d’infància d’aquesta entitat, per tirar endavant aquells projectes que tant sols amb el suport de l’administració pública no serien possible.

Aquest país tira endavant per la força emprenedora dels ciutadans que mai es rendeixen, que mai s’esperen als que tenen responsabilitats actuïn, perquè saben que no hi ha temps.

Es el moment, de sortir del pou, treballar per la dignitat de les persones i necessitem el compromís per combatre les desigualtats.