Solidaritat i dignitat.
L’altre dia passava per davant d’una parròquia, vaig
veure la cua de persones que esperaven el seu torn, per recollir la seva ració
d’aliments del rebost solidari.
Reconec que aquella escena plasmava una realitat, la de
la pobresa i el fracàs d’un estat incapaç de garantir la dignitat de les
persones.
No dubtem en donar menjar quan sortim del supermercat pel
Banc d'Aliments. Tots pensem que així evitem que moltes famílies estiguin
cobertes en aquest dret tant fonamental com és el de l’alimentació i certament és una molt bona iniciativa que permet que moltisima gent no pasi avui necessitat de menjar.
Igual passa amb els donatius de joguines, tenim clar que
és molt important garantir aquest dret. Es fan moltes campanyes ara per Nadal,
hi ha debats de si les joguines han de ser de segona ma o han de ser noves per
no generar infants de segona.
Jo diria que l’hàbit de la reutilització no hauria de ser
un debat entre els que poden i no, hauria de ser de sentit comú. La cultura de
la reutilització de la joguina com a concepte de sostenibilitat per tothom i
tots els infants haurien d’acostumar-se a poder tenir joguines reutilitzades.
La roba... Més del mateix.
Aquest és un fracàs social, sense precedents. El segle
XXI, hauríem d’estar parlant de com per fi esborrem la fam als països en vies
de desenvolupament, com avancem en l’educació i la sanitat universal arreu del
món. En canvi, estem veient com ONG’s de cooperació internacional intensifiquen
la seva acció a l’estat espanyol. Exemples com Educo, una fusió de dos
conegudes organitzacions que feien una tasca contra la pobresa en els països més
pobres.
Politiques d’austeritat que ens han portat a una situació
insostenible, on moltes famílies han perdut la dignitat.
Fa anys, podríem haver assolit ser un indret on les
fragilitats haguessin estat protegides, una societat amb eines per esborrar la
pobresa i enfortir la cooperació internacional.
Certament el rumb que han empres aquest món neoliberal
ens a abocat a la misèria de persones que no caldria que haguessin perdut la
dignitat.
El conjunt de politics, gestors públics, el mercat
financer, teixit empresarial, tercer sector i la societat civil no som capaços
de generar una entesa i una proposta per permetre que les persones que vivim,
siguem capaços de viure amb dignitat i l’autosuficiència.
Les desigualtats socials, són provocades per injustícies.
Els desequilibris s’han de resoldre equilibrant les balances i des del meu
prisma és necessari que els que més privilegis tenen són els que més han
d’aportar a l’equilibri, però en segon terme tots hem d’aportar aquest equilibri
si volem arribar a un model social d’igualtat d’oportunitats.
La solidaritat es necessària sempre, perquè sempre
tindrem entrebancs que caldrà resoldre.
Parlar de solidaritat per comprometre’ns abolir la
caritat.
No és digne, que una família reculli una joguina de
segona ma pels seus fills.
No és digne, que un infant no tingui dret a triar aquella
joguina que ha demanat.
No és digne, anar a buscar aliments sent assenyalat com a
persona d’exclusió social.
No és digne, vestir-se amb allò que altres consideren
vell.
No és digne, no poder tenir opcions.
No és digne que pensem que la reutilització és tant sols
pels que menys tenen.
La solidaritat d’emergència és necessària avui, donat el
fracàs social actual.
Però tenim la capacitat de respondre a les necessitats
des de l’èxit i la transformació social.
Em pregunto perquè no podem donar una targeta moneder a
les famílies perceptores del banc d’aliments i que puguin comprar com les
altres famílies.
Finalment jo quan faig un donatiu al banc d’aliments
compro aliments, desprès tenim que mobilitzar a un munt de voluntaris, tenir
magatzems, furgonetes, mobilitzar més gent, una gestió professionalitzada.
Pensem que les famílies faran un mal ús dels diners. Però
no és això paternalisme?
Tenim eines per treballar el frau, professionals de
serveis socials que poden fer un seguiment i aportar elements de millora sobre
aquells mals hàbits i incidir amb einer d’intervenció social i compartir
aquesta tasca amb aquelles entitats que treballem amb famílies.
Reduiríem el problema de que moltes famílies no tenen
accés als aliments frescos. Estalviaríem en problemes sanitaris derivats de
l’actual mal nutrició.
Reduiríem beques de menjador perquè moltes famílies
podrien oferir àpats en condicions. Ajudaríem altres famílies treballadores amb
salaris molt baixos i amb necessitat real per conciliar la vida familiar amb la
laboral.
Si som capaços de transformar aquestes campanyes de et
dono, a un moneder social, que normalitzi, que retorni una anonimat, una
dignitat podríem fer de la nostra solidaritat un instrument de transformació i d’exigència
social.
A Terrassa existeix un restaurant que és diu la Trobada,
un restaurant on pots pagar a canvi del teu temps o amb diners.
I en un mateix espai compartim el mateix restaurant
persones que estan passant situacions de precarietat amb altres que no. A canvi
la persona que dina i no te per pagar es compromet a fer de cambrer, ajudar a
la cuina i això te un impacte molt positiu per les persones que reben aquest
ajut. Perquè introduïm una funció ocupacional.
Aquest projecte, és innovador i va més enllà de projectes
de menjadors socials, perquè en el mateix espai comparteixen dinar tot tipus de
persones.
Insisteixo que el nostre país existeix molt talent i ens
em d’exigir més, tenim el deure d’orientar tot aquest talent al conjunt de la
societat, afavorir les oportunitats.
Cal un engranatge que faci realitat el somni d’una
societat que treballi per la igualtat i sobretot per la justícia social.
Kilometresolidari, va ser una iniciativa de l’AssociacióJuvenil Esquitx. Liderada per persones voluntàries, van aconseguir que
corrent una cursa i amb el compromís de vendre els quilometres d’una
cincuantena persones que es van comprometre a vendre a traves d'una plataforma de micromecenatge. Tot el recollit, va ser
destinat a projectes d’infància d’aquesta entitat, per tirar endavant aquells
projectes que tant sols amb el suport de l’administració pública no serien
possible.
Aquest país tira endavant per la força emprenedora dels
ciutadans que mai es rendeixen, que mai s’esperen als que tenen
responsabilitats actuïn, perquè saben que no hi ha temps.
Es el moment, de sortir del pou, treballar per la
dignitat de les persones i necessitem el compromís per combatre les desigualtats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada