L'hora del canvi

Convençut que les coses estan canviant per bé. Potser la grisor del dia, ens sembla que tot és trist, gris i desolador.

Però la tristesa, també és part d’aquesta vida i el gris també pot ser un color bonic.

No ens podem aferrar a les misèries, no podem esperar-nos a que la vida passi com si algú ens vingués a rescatar-nos.

En aquest bloc parlo dels gestos petits, gestos revolucionaris, que canvien el destí d’un món abocat a la destrucció.

M’agrada les persones valentes que quan ningú s’atreveix, s’aixequen. Malgrat el més normal seria seure i callar.

No es temps d’esperar als herois i les heroïnes, més aviat són temps de preguntar-nos que podem fer nosaltres de manera col·lectiva per transformar la realitat.

El més important per fer un món més just i amb més equitat, no és tant sols allò que faig jo, sinó a que estic disposat a renunciar pel bé comú.

Els grans canvis socials, no provenen de dalt, més aviat provenen de les fortaleses de la societat civil i tampoc provenen de la unitat, més aviat són fruït d’una diversitat ideològica immensa.

M’entristeix quan els politics son incapaços de mirar més enllà de les seves quotes de poder, quan no son capaços de prendre exemple de la ciutadania més compromesa, quan trenquen amb el diàleg i s’aferren estúpidament a la desqualificació personal, quan no són capaços de reconèixer les virtuts dels seus adversaris.

Quan ni tant sols creuen en les seves propostes per guanyar democràticament, que fan servir les febleses dels altres.

No hi ha res més mediocre que construir la teva fortalesa trepitjant a l’altre.

Reconèixer a l’altre, és un gest humil que ens fa forts i ens ajuda a construir un entramat molt complicat, que requereix de diversitat i talent.

Tant fa el dolent que sigui el teu adversari, res et farà més dèbil, estúpid i prepotent que trepitjar-lo.
Ara, crec que és l’hora del canvi,  un cop més des de baix, des de les persones que treballen dia a dia en les línies de foc, els que cada matí s’aixequen i no esperen que els mercats dictin les seves atrocitats.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La lacra de la pederàstia

Amb una profunda desolació, he escrit i reescrit aquestes paraules, dubtant si parlar d’això era una bona idea. Però hi ha un malestar profund que em remou: aquesta necessitat d’explicar una part de la veritat que conec, mentre veig com molts altres passen pàgina com si no hagués passat res. El passat 22 de novembre de 2024, l’Escola Pia de Catalunya va emetre un comunicat confirmant un nou cas de pederàstia al Senegal. La notícia va córrer ràpidament per Sabadell, ja que el presumpte agressor havia estat director, docent i religiós de l’Escola Pia de Sabadell durant els anys 80. És aterridor i devastador constatar que els agressors poden ser aquelles persones en qui menys sospitem: individus respectats davant la societat. Em preocupa profundament que oblidem que aquest agressor sexual de menors va ser, durant anys, el màxim responsable d’una escola on els religiosos vivien i tenien habitacions pròpies. Posteriorment, després de molt de temps al Senegal dirigint l’Escola Joseph...
Més informació

Escriure per resistir

Imatge
M’aferro encara a un vell bloc, escrivint sabent que pocs el llegiran, sabent que l’objectiu seria que em llegís molta més gent. Escric en català, malgrat sé que menys gent em llegirà. Publico paraules que sé que tindran poc impacte, tot i així crec que mereixen ser escrites. De la llengua, només et puc dir la veritat: la meva llengua materna és el castellà, una llengua fantàstica que em fa afortunat i que de debò estimo. És, sens dubte, la meva llengua; penso en castellà i m’expresso involuntàriament amb ella. És la llengua que em van regalar els pares i, sens dubte, forma part de les meves arrels. El català, que complicat, oi? També us diré la veritat: és la llengua que em va regalar l’escola, la que ha teixit en mi l’arrelament a la meva terra i és la meva llengua preferida. Mai jutjaré ningú per optar per una llengua com el castellà o l’anglès, però que ningú digui que el català et fa petit. Sí, és la llengua d’un país petit, però d’un gran poble, i el català és la llen...
Més informació

Hasta siempre papa!

Imatge
Quiero, antes que nada, agradecer en estos últimos meses que no han sido fáciles toda la ayuda recibida. A todos y todas los que habéis estado acompañando a mi padre y a mi madre. También a los profesionales de la residencia que habéis cuidado de él. Gracias por cuidar de lo más querido. Papá, hace tiempo me anclé en la esperanza de que tu mirada seguía siendo tuya. Deseando que tu enfermedad fuera lenta, para alargar un ratito más a tu lado. Al mismo tiempo, viendo que tu cuerpo ya no te dejaba ser, y que ese tiempo de calidad se iba apagando poco a poco. Sé que ahora es tarde para muchas cosas, y es difícil aceptar que nos quedaban aún muchos momentos por vivir juntos: contigo, con mamá, con nosotros, con tus nietos. Pero hoy vamos a brindar por todo lo vivido que no ha sido poco, y a hacer homenaje a la vida que compartimos contigo, a todo lo que nos has regalado. Nos aferramos a ese bonito recuerdo tuyo y te damos las gracias por haber vivido siempre para tu familia y tus a...
Més informació