Trencant el silenci

Reconec, porto molt temps en silenci, callat, sense denunciar l’ injustícia que pateixen moltes entitats socials que treballen a favor dels drets socials de moltes persones.

Entitats que treballen compromeses amb col·lectius molt vulnerables  i ho fan des de la base transformadora i amb uns ideals d’anhel de justícia social.

Parlo del Tercer Sector Social, sobretot aquelles entitats arrelades als barris i les ciutats, amb persones professionals i voluntaris que treballen a la trinxera dels problemes socials.

Aquestes entitats han estat claus per afrontar els problemes reals de persones amb situació de risc social.

Murs de contenció, que com va dir un dia un escriptor Sabadellenc si la ciutat no a esclatat en mil pedaços és gràcies aquestes entitats.

Malgrat tot el que s’ha fet, aquest sector a diferencia d’altres a estat suportant silenciosament les injustícies.

Les entitats han patit un martiri, injust i innecessari.

A part de retallades econòmiques, han suportar serveis confiant que les prestacions econòmiques arribarien.

Serveis que l’administració publica te l’obligació ha fet servir les entitats per tapar forats sense la coresponsabilitat.

Convocatòries de serveis per col·lectius en risc, sense resoldre i les entitats obligades a fer el servei si volen subsistir, amb una incertesa pressupostaria de vertigen.

Subvencions concedides, obligades a justificar i que no es paguen fins un any desprès de l’execució del projecte.

Persones de les juntes directives que es veuen abocades avalar personalment crèdits a entitats bancàries per poder estar al corrent de pagament.

Treballadors/es que malgrat fer la seva feina bé, no cobraven i veien endarrerires la seva nomina una i un altre vegada.

Tensions excessives per entitats petites que s’han vist posades al seu límit.

No s’ha donat respir, s’han fet complir totes les obligacions agudes i per haver.

La majoria ho han fet i ho fan tot, s’han trobat solucions des de la iniciativa social i solidaria.

Però estic cansat de contemplar politics que miren cap a un altre canto, mentre la ciutadania i la societat civil es mulla per portar dignitat.

Moltes associacions i fundacions socials han fet i fan molt més del que ningú els podia exigir i malauradament no hi ha el reconeixement que mereixen.

Les administracions publiques tenen l’obligació de fer les coses molt millor, fer les resolucions quan cal i pagar els serveis en un termini que garanteixi que cap entitat tingui que endeutar-se.

Del contrari, el nostre teixit perilla i en conseqüència els drets socials de les persones més vulnerables.

I sincerament molt cansat de les excuses, les mentides, el no podem fer res. Perquè nosaltres no em esperat per comprometre’ns i actuar.