A vegades no tot és tant fàcil.

Crec en que és pot fer un món més just, tinc la convicció que cal defensar aquelles idees que creiem que aplicant-les podem combatre les arrels de l’injusticia social.

Però la realitat es complexa i no és senzill.

En aquest entramat, queda clar que no hi ha un bon escenari, vivim en una societat on és perpetua les desigualtats socials i establim sistemes que permeten als que més tenen, viure amb un estat de confort i els que menys tenen han de viure normalment en els barris més perifèrics de les ciutats.

Hi ha un discurs polític correcte, que defensa la inclusió social, els drets de les persones, que el comparteixo. Però siguem francs, les problemàtiques socials, vistes des de la distancia pot arribar a ser molt hipòcrita.

La meva pregunta és com connectem una ciutat, com una oportunitat per tothom, en condicions que generin igualtat d’oportunitats, sense que uns tinguin més privilegis que altres, amb un sistema d’equitat i uns nivells de convivència exemplars.

Comencem per un sistema educatiu que genera desigualtats, entre els que poden triar escoles amb nivells socioeconòmics més elevats, ja sigui pel lloc on viuen o perquè l’escola concertada o privada existeix un element que permet excloure bona part de les classes més humils.

No vull encetar el debat de l’escola concertada, però si deixar constància que penso que avui per avui genera desigualtats notables i en algun moment ens caldrà reflexionar com generar un sistema educatiu que generi èxit educatiu per tothom.

Allà on tenim més pobresa, hi ha més condicions perquè augmenti, el conflicte, la delinqüència i els problemes de convivència.

Seria important reflexionar sobre quines son les arrels que perpetuen aquesta pobresa que en molts casos malgrat no es tracti de cap malaltia, es fa crònica.

Per una ciutadania acostumada a veure la superficialitat, que exigeix solucions immediates i un sistema electoral preocupat per impactes a curt termini, ens porta a un escenari on les solucions acaben sent maquilladores de la realitat, intentant acontentar a veïns i veïnes.

I en aquest complex escenari entren els judicis. Sincerament, crec que tothom hauria de comprendre, que intentar accedir a unes condicions de benestar per la seva família és legitim, jo no puc fer un judici aquells pares i mares que podent accedir a unes millors condicions educatives, un entorn més confortable pels seus fills i filles o facin.

Però aquest és l’escenari sobre el qual em construït les ciutats on finalment qui pot accedeix a un entorn millor i els que no… que es fotin.

Per tant tenim una realitat on el poder econòmic es concentra fora de les perifèries de les ciutats i construeix entorns confortables en contra de barris, on prolifera les desigualtats socials.

Però malgrat la complexitat, malgrat el sistema econòmic capitalista pot ser pervers amb les classes més populars. Estic convençut que si existeix una voluntat política i una societat civil que focalitzi els esforços a fer barris combatius amb les desigualtats podem generar l’oportunitat de revertir aquest escenari d’injusticia social.

En aquest sentit crec que calen més inversions, en aquells barris on hi ha més desigualtats, més acció social, més mediació, més recursos socioeducatius, més treball de carrer, més esforços per generar oportunitats.

Una societat civil compromesa i activa per reduir les desigualtats, per ser combativa amb les arrels de les desigualtats, fugint dels oportunismes polítics.

Però no ens enganyem, avui vivim en ciutats que donen l’esquena als infants i joves.

Maltractament cap a l’infància, on moltes vegades mirem cap a un altre costat, i passen els dies on als nostres barris viuen infants amb situacions de vulnerabilitat que els aboquen a molts infants a viure situacions com la violència familiar, habitatges inadequats, falta de suport familiar, desatenció en les qüestions més bàsiques, pèrdues inesperades.

A vegades pares i mares que malgrat estimar els seus fills i filles, viuen situacions tan dures i extremes que fan impossible que els seus problemes és traspassin als infants.

Altres situacions com una xarxa familiar dèbil que no permet que els infants rebin totes les atencions necessàries, donant situacions que poden donar una desatenció.

Progenitors que tenen problemàtiques greus amb certes addiccions, que pateixen malalties, que tenen problemes greus de convivència on una de les parts pot exercir violència sobre la pròpia família.

Tenim famílies que malgrat tot l’esforç tenen problemes amb fills i filles que tenen trastorns conductuals, que dificulten molt la convivència.

Infants fills de famílies treballadores, que malgrat treballar molt, estan en els llindars de la pobresa, amb totes les dificultats que això comporta.

Podem traduir totes aquestes realitats i moltes altres, en fracàs escolar, alumnes conflictius a l’aula, absentisme escolar, delinquència juvenil, addiccions prematures, desocupació, més conflictivitat al carrer, més intervenció policial, cronificació de la pobresa.

Barris, on l’espai public, esta segregat on no hi ha convivència, tant sols pors i recel, d’aquells que viuen amb la por d’aquells que generen violència. Però no ens enganyem existeixen prejudicis, creences, que generen desconfiança  en col·lectius que procedeixen d’altres cultures, però que res tenen a veure amb la realitat.

Cal combatre rotundament, les amenaces, les agressions, la conflictivitat. Però també ens cal actuar comunitariament, trencar barreres que generen segregació, recuperar l’espai public com un espai per a tothom i autentica convivència.

La factura que acabem pagant tots plegats, per no aplicar inversions en prevenció i en acció social, és molt elevada.

Quant ens costa el sistema judicial generat per la delinqüència juvenil? Quant costa un any d’un jove a la presó? Quant ens costa prestacions econòmiques d’aquells que el sistema educatiu els abocat al fracàs escolar?

Molts més diners, que aquelles inversions que serien necessaris per fer prevenció.

Com diu Carles Capdevila, hi han artesans, que treballen d’una manera comunitària, inclusiva, innovadora, monitores, educadores, treballadores, integradores socials, mestres i molts altres que treballen al territori, que donen resposta a les necessitats socials amb una implicació admirable.

Us vull parlar en concret dels Centres Oberts, esplais, entitats socials que  tenen un impacte molt positiu sobre aquests infants. No tant sols te un benefici específic a la família o l’infant que rep el servei, te un benefici en el conjunt de tot l’entorn que és beneficia del treball que fem per la cohesió social.

Us parlo amb convenciment, perquè he vist molts casos d’exit educatiu, de casos que malgrat les adversitats em vist joves superar la secundaria, continuar amb les formacions posteriors, participar en projectes de voluntariat, implicar-se en la seva comunitat.

Us puc assegurar que hi ha centres oberts i entitats de territori que les gestionen, amb persones amb una vocació de servei, amb un talent i un compromís social dignes d’admirar, persones amb una formació professional excelent i amb un constant reciclatge per millorar l’intervenció social.

Però la realitat és que moltes d’aquestes profesionals, tenen mitges jornades, salaris en categories inferiors als seus estudis, gestors que els toca tenir una capacitat increïble per gestionar molt amb tants pocs recursos.

Persones que malgrat tot cada dia donen el millor i s’esforcen per lluitar per garantitzar la igualtat d’oportunitats pels infants i joves.

Els Centres Oberts, no poden estar allunyats d’on viuen els infants que ho necessiten, han de ser recursos de proximitat, que estiguin aprop d’on viuen, de la seva escola i els referents.

Es molt trist l’actual situació de participació que tenen els infants i joves en les polítiques de ciutat. Ho son, per una senzilla raó, perquè ningú guanyarà unes eleccions defensant l’interès general dels infants i sobretot d’aquelles situacions més vulnerables.

No podem reduir les polítiques d’infància i joventut, als interessos dels nostres fills/es.

La infància és un dels col·lectius més vulnerables a la nostra societat. Estem generant més desigualtats socials entre els infants i joves.

El percentatges elevats de fracàs escolar ens haurien d’alertar i posar més esforços en donar la volta aquesta situació.

Els Centres Oberts, no son el remei a totes les problemàtiques. Però, és un recurs al servei de la comunitat, que contribueix a generar igualtat d’oportunitats, a compensar, generant referents educatius positius i oferint experiències que enriqueixen les vivències dels infants.

Estic convençut que necessitem a tota la comunitat per fer barris combatius on viure feliç sigui possible.