Hem votat, entre olles i cassoles.

Mai podré oblidar aquest diumenge 1 d’octubre de l’any 2017.

La nit abans vaig passar a saludar als que estaven defensant a la meva escola electoral i em vaig quedar a l’assemblea, la consigna clara, tots a les 5 a la porta de l’escola.

Consignes clares: resistència pacifica, intentem pacíficament resistir al màxim, cada minut és temps que guanyem altres escoles.

La determinació d’aquells joves, em convenç! Ens volien vençudes i encara estem dempeus.

Marxo a dormir nerviós i la veritat que dormo poc.

A les 4, jo i la Paula ens posem en marxa, llegeixo un article brillant del David Fernández i em puja l’ànim, em dutxo, se que serà un dia difícil i encara no se prou com.

Però visualitzo el final de la jornada i m’imagino l’esclat de milers d’escoles celebrant l’impossible.

No podran! No son tants... però reconec que aquelles hores tot esta per fer.

Arribem a les 5 i som gent, persones grans, molts joves, els que estem allà sabem que som el Comitè de Defensa del Referèndum, el nostre coordinador ha estat amb un compromís admirable, però esta allà explicant totes les informacions, arriben les claus per obrir l’escola i els Mossos.

Ens posen al davant de la porta, som un centenar i estem disposats a resistir. Però tant sols prenen acte i s’estan davant una estona.

I les urnes, no sabem on estan, però de cop arriba una comitiva, i entren les urnes, esclatem a picar les mans, però ens demanen silenci, ara toca constituir la mesa, totes a fora protegint la porta.

Nerviosisme, el sistema informàtic cau, la gent vol votar, un home sospitós de ser de la secreta, però resulta que és un votant més o això ens fa creure, són moments de confusió.

Ens arriba el que esta passant a la nostra llar i comencem a veure els primers vídeos on les forces d’ocupació, com energúmens atonyinen indiscriminadament.

Comença la por, el desconsol de veure com hi ha escoles que cauen, el nostre coordinador ens diu que si venen ens tancarem i si volen entrar hauran de tirar les portes a baix.

La consigna continua sent la mateixa, resistir. Vital, el paper dels que lideren, no ens deixen caure en el desànim, ens demanen que no marxem, que ens organitzem.

Un home divertit, ens arrenca el somriure, dient que fem un dinar popular, ens organitza dinar i berenar.

La por, comença a convertir-se indignació.

Començo a pensar, com ho han fet?

Com han portat les urnes malgrat els esforços titànics de l’estat per evitar-ho.

Però tenim urnes, tenim cens universal, tenim paperetes. Ens arriben les imatges de la policia retrocedint a la Nostra Llar, la gentada és impressionant. Les urnes no les han trobat i les votacions tornen, els nostres politics voten amb normalitat.

I la nostra escola segueix, els mossos que ens custodien ens tranquil·litzen davant d’un grup d’extrema dreta que han amenaçat una escola del costat, venen reforços dels mossos per protegir-nos.

Les hores van ser llargues, és la votació més estranya, civils protegint urnes de les forces de l’estat.

La por transcendeix a un nivell que mai abans havia sentit, la gent que estimo, protegeixen amb valentia les escoles i les urnes. Sento com poden prendre mal i no vull, però m’agafo a la mà a la persona que més estimo i sento un desconsol irracional i no puc comprendre com les porres cauen sobre els cossos.  Però em convenç el coratge, ens volen vençudes i sotmeses.

El món ho esta veient.

Les hores passen i la gent fa cues, la gent vota.

Tenim molta incertesa, però les escoles resisteixen i la gent surt a votar i la gent resisteix i ningú marxa.

I la por, no pot amb un poble convençut que mai més serà trepitjat.

Per fi, el recompte fet, un esclat!  Hem votat! Els carrers sempre seran nostres! Abraçades de veïns i veïnes que mai abans ens havíem reconegut els uns als altres celebrant la victòria d’una petita revolta que sumades a tantes altres, era sens dubte l’esclat d’una gran victòria.  

El mateix dilluns estem a les places organitzant la parada o vaga general.

Dimarts els carrers de la meva ciutat son plens com mai abans els havia vist, plens de dignitat i m’emociono quan veig passar gent amb banderes espanyoles que s’uneixen a l’esclat dels que no toleren la violència, dels que han sortit a votar No, els que creuen en la democràcia. Un sol poble, sentim el que sentim.

I ara ens diuen parlem! I tant parlem, dialoguem, però sense condicions i sense oblidar, perquè mai oblidarem la tirania d’una policia polititzada, que a traspassat els límits, a vulnerat els drets fonamentals d’una societat civil.

Hem votat, més de 2 milions de persones i volem parlar sobre els més de 800 ferits. Volem parlar del que molts ja mai oblidarem, d’un estat que ha malbaratat diners en busca d’urnes i paperetes. Volem parlar seriosament del dia que mitjans de comunicació, impremtes i pagines webs van rebre el pitjor atac a la llibertat d’expressió. Volem parlar de les 15 persones detingudes per raons politiques. Volem parlar de com hem arribat fins aquí.  Volem parlar de com heu tractat els nostres alcaldes. Volem parlar del “a por ellos”. Volem parlar perquè el Sr.Albiol no es capaç de fer una rentadora i perquè s’alegra de veure a veïns i veïnes estomacats. Volem parlar amb Europa i preguntar perquè malgrat ser ciutadans europeus no condemneu la violència.  Volem parlar que entenem per proporcionalitat. 

Volem parlar que vol dir la policia cridant en un Hotel, “Que nos dejen actuar” o que prenguin la justícia pel seu compte. Volem parlar de les nostres escoles destrossades.  Volem parlar de com veu disparar pilotes en un territori que les va prohibir. Volem parlar del silenci del PSOE quan queien les hòsties. Volem parlar dels mitjans de comunicació que manipulen. Volem parlar de la vergonya. Volem parlar de democràcia. Volem parlar del dret a decidir. Volem parlar de pau. Volem parlar de que potser el millor per tots i totes és partir peres.

Mai abans havien estat tant cohesionats, mai grans i joves, mai  tant juntes i tant diferents.

Però ara l’estat necessita l’extrema dreta, per ocupar els nostres carrers, vinguts d’arreu, per recordar-nos que el feixisme te impunitat, i recordar-nos “Una, grande y libre”. I allà estaran els del PP, Ciutadans i alguns socialistes amb VOX, falange, plataforma per Catalunya...

Vendréis a nuestras calles, con olor de rancio, escupiendo odio por vuestra boca, llamándonos golpistas, a por ellos, pero solo encontrareis el vació, el silenció, el respeto porque os manifestéis libremente, fanfarroneando de los muchos que soys pero sin huevos para contarnos democráticamente.

Mañana volveremos a salir a la calle y una vez más y tantas como haga falta nosotras seremos muchas más. Y saldremos a la calle tantas veces como hagan falta. Pero jamás olvidéis “Els carrers serán sempre nostres”

I si dema som república, mai oblidem que serem un sol poble i mai més permetrem que les nostres escoles siguin violentades i sempre més recordem que entre cassoles i olles vam començar aquesta gran revolta.