Cap a on anem?


Els valors ens haurien d’ajudar a orientar cap a on anem, quin rumb volem prendre.
Haurien de ser la referència per empatitzar amb l’altre des d’un prisme solidari i de justícia social. 
El coneixement ens hauria d’ajudar a posar rigor científic a les veritats, al servei de la convivència, la pau, la salut i el respecte per l’entorn. Els recursos haurien de dirigir-se a fer realitat un món en equilibri.
La humanitat té el privilegi de viure en el món com cap altre animal, explotant els recursos per gaudir del món. 
El nostre planeta ha estat generós, ens ha deixat allò que en emprenedoria està tan de moda, aprendre a través del fracàs i l’error. La història ens permet estudiar i analitzar tot allò que fem malament i encara més la ciència i la tecnologia ens permeten reparar allò que malmetem.
Tenim l’educació com l’eina de transformació social més poderosa per transmetre ciutadans compromesos amb el món que viuen i amb l’oportunitat de ser feliços.
Però és molt estrany, els rius no van el suficientment nets, la desertització avança, la contaminació no s’atura, el nostre model de consum ens porta a la deriva, els totalitarismes avancen desde les mateixes democràcies, s’aixequen murs absurds, continuen les guerres i la insatisfacció de les persones, que viuen preocupades per tenir i no ser. Esclavitzades per un sistema que perpètua que molt pocs viuen amb més del que mai podran gaudir i molts viuen amb l'escassetat del més bàsic per viure.
Malgrat que en els països desenvolupats parlem de l’obesitat dels infants com un problema de salut, deixem que la industria alimentaria vengui productes totalment insaludables com si fossin saludables.
Votem i rarament guanyen aquells que controlen el poder econòmic i és molt rar que estiguem quiets davant un dels problemes que afronta la humanitat com l’escalfament global que pot fer inviable la vida per les futures generacions.
Com he dit al principi, els valors ens ajudarien a construir comunitats orientades al bé comú. I per això crec que els esplais, els caus, les entitats socials, construeixen i teixeixen aquests ciutadans oberts al món, que volen ser feliços que estimen l’entorn i que exerceixen la solidaritat.
Ens cal posar-ho en valor i exportar aquest entusiasme sospitós del qual ens parlava en Carles Capdevila a totes les esferes de la nostra societat, ens hi va el futur del nostre planeta.

 Publicat a la Revista Estris

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La lacra de la pederàstia

Amb una profunda desolació, he escrit i reescrit aquestes paraules, dubtant si parlar d’això era una bona idea. Però hi ha un malestar profund que em remou: aquesta necessitat d’explicar una part de la veritat que conec, mentre veig com molts altres passen pàgina com si no hagués passat res. El passat 22 de novembre de 2024, l’Escola Pia de Catalunya va emetre un comunicat confirmant un nou cas de pederàstia al Senegal. La notícia va córrer ràpidament per Sabadell, ja que el presumpte agressor havia estat director, docent i religiós de l’Escola Pia de Sabadell durant els anys 80. És aterridor i devastador constatar que els agressors poden ser aquelles persones en qui menys sospitem: individus respectats davant la societat. Em preocupa profundament que oblidem que aquest agressor sexual de menors va ser, durant anys, el màxim responsable d’una escola on els religiosos vivien i tenien habitacions pròpies. Posteriorment, després de molt de temps al Senegal dirigint l’Escola Joseph...
Més informació

Escriure per resistir

Imatge
M’aferro encara a un vell bloc, escrivint sabent que pocs el llegiran, sabent que l’objectiu seria que em llegís molta més gent. Escric en català, malgrat sé que menys gent em llegirà. Publico paraules que sé que tindran poc impacte, tot i així crec que mereixen ser escrites. De la llengua, només et puc dir la veritat: la meva llengua materna és el castellà, una llengua fantàstica que em fa afortunat i que de debò estimo. És, sens dubte, la meva llengua; penso en castellà i m’expresso involuntàriament amb ella. És la llengua que em van regalar els pares i, sens dubte, forma part de les meves arrels. El català, que complicat, oi? També us diré la veritat: és la llengua que em va regalar l’escola, la que ha teixit en mi l’arrelament a la meva terra i és la meva llengua preferida. Mai jutjaré ningú per optar per una llengua com el castellà o l’anglès, però que ningú digui que el català et fa petit. Sí, és la llengua d’un país petit, però d’un gran poble, i el català és la llen...
Més informació

Hasta siempre papa!

Imatge
Quiero, antes que nada, agradecer en estos últimos meses que no han sido fáciles toda la ayuda recibida. A todos y todas los que habéis estado acompañando a mi padre y a mi madre. También a los profesionales de la residencia que habéis cuidado de él. Gracias por cuidar de lo más querido. Papá, hace tiempo me anclé en la esperanza de que tu mirada seguía siendo tuya. Deseando que tu enfermedad fuera lenta, para alargar un ratito más a tu lado. Al mismo tiempo, viendo que tu cuerpo ya no te dejaba ser, y que ese tiempo de calidad se iba apagando poco a poco. Sé que ahora es tarde para muchas cosas, y es difícil aceptar que nos quedaban aún muchos momentos por vivir juntos: contigo, con mamá, con nosotros, con tus nietos. Pero hoy vamos a brindar por todo lo vivido que no ha sido poco, y a hacer homenaje a la vida que compartimos contigo, a todo lo que nos has regalado. Nos aferramos a ese bonito recuerdo tuyo y te damos las gracias por haber vivido siempre para tu familia y tus a...
Més informació