Som una tribu?

M’agradaria abans de que comencis a llegir-me que tinguis en compte que no soc cap expert de res, que vull provocar reflexió i potser per fer-ho, caure en algún judici equivocat, no vull tenir raó, però fer pensar una mica… sobre la situació que viuen els infants i la crisis provocada pel Covid-19.

Més de quaranta dies, els infants tancats a casa, en alguns casos en condicions poc dignes, sense considerar les circumstàncies per valorar excepcions més enllà de les que s’han fet amb infants amb diversitat funcional.

Infants i adolescents, que han viscut en molts casos el terror i la por, d’un virus que cada dia mata a centenars de persones. 

Us puc dir amb certesa que malgrat tothom parla de que els carrers estan plens de famílies irresponsables abusant de l’hora del passeig amb els infants.  Hi ha molts infants i joves que no volen sortir al carrer. 

Davant el drama d’aquest virus, que ha destrossat tants milers de vides, i una situació de col·lapse del sistema sanitari sense precedents, tinc la impressió que s’ha deixat enrere molta gent vulnerable i és el principi d’una crisis social sense precedents.

Tinc la impressió que la comunitat educativa, ha perdut la brujula i hem deixat fer massa als governants, amb un lideratge bastant pobre.

Crec que l’escola en general ha estat maltractada i menystinguda. Amb el recurrent tema de les vacances del professorat. 

També em va deixar perplex alguns experts parlant de l’estiu menystenint a tot el potencial que tenen les entitats de lleure i d’acció social al nostre país. Inventant noves fórmules, quan cada estiu, tot un teixit de persones voluntàries i treballadores fan amb molta professionalitat activitats d’estiu pels infants i joves.

Crec que necessitem que l’Escola lideri la transformació educativa que necessitem i que no segueixin les directrius dels governants i que posin rumb al gran repte que tenim. Que les mestres s’organitzin des de baix i liderin les iniciatives que siguin necessaris perquè els infants i joves tinguin l’escola que mereixen.

Crec fermament en els professionals de l’educació, en les persones de vocació que es deixen la pell per les seves alumnes, doncs brilleu, sigueu el motor de la nostra societat, sigueu motor de canvi, crític i combatiu. 

  

Aquesta mateixa setmana la Generalitat ens anunciava que a l’estiu es faran activitats de lleure:

Casals, colònies, acampades, rutes, camps de treball. Per fer un resum breu de les 13 pàgines absurdes que es van molestar a escriure. 

Diu: Tot igual que sempre, però haureu de prendre temperatures cada dia als nens, netejar més, mesures de protecció i higiene i distanciament de dos metres.

Tot plegat és bastant decepcionant, en primer lloc perquè es inviable aquest distanciament i sobretot perquè relega a la infància un cop més al darrer lloc.

I em sap greu, perquè ara som les entitats que estem intentant renegociar aquest document, però sincerament estic molt decepcionat, perquè no hem estat capaços de construir una comunitat educativa prou forta i crítica que posi a l’infant al centre.

Arribat el dia que m’he cansat de la solitud, del victimisme, de la falta de lideratge, dels personalismes, d’oblidar que necessitem tota una tribu per educar als nostres infants. 

De les institucions rígides, de la governança de poder, d’omplir-nos la boca de discursos, però com sempre, no hi ha reconeixement els uns als altres.

Defensar l’escola pública, va més enllà del propi horari lectiu. He trobat a faltar solidaritat de la comunitat educativa de tants professionals que han estat acomiadats dels menjadors escolars, de professionals de les acollides matinals, de les activitats extraescolars de les tardes, dels professionals que fan colònies escolars, tots ells i elles al servei dels infants i ningú troba injust aquesta situació? No son companyes? No son part de la tribu?

I és cert que el sistema de gestió privada pot arribar a ser pervers i respon més a la finalitat lucrativa de les empreses que gestionen que no del compromís educatiu i transformador, però els professionals dels menjadors treballen en condicions dures, amb salaris molt baixos, amb responsabilitats educatives molt altes i invisibles en aquesta comunitat, on les direccions de les escoles moltes vegades menystenen.  

Que dir de les entitats de lleure, d’acció social, esportives, veïnals, ampas… que son societat civil, que es mouen per fer possible projectes importants, amb recursos minsos en moltes ocasions.

Quant cops se’ns tanca les portes? Quan cops se’ns exigeix i no se’ns valora la valuosa tasca que fan els professionals, que malgrat son tècniques superior o tenen graus universitaris i experiència s’han de conformar amb feines de mitja jornada.

L’acció comunitària, és la suma de totes i tots, per construir una societat amb més igualtat d’oportunitats. 

Doncs demano, als que governeu, que si voleu que aquest estiu obrim les portes a les activitats, no feu el de sempre.

En primer lloc, lidereu la situació, amb competència, amb entesa i expertesa, sense escriure ciència ficció i coses que no es poden assumir.

I si voleu, que aquest estiu els infants tinguin una experiència enriquidora.

No passeu la pilota a les entitats i la bona voluntat.

En primer lloc, obriu les portes de les escoles, dels instituts, dels centres cívics, dels

pavellons, talleu carrer si és necessari, per fer activitats viables, amb grups reduïts.

Poseu recursos, per ajudar a les famílies que s’han vist afectades d’una manera o altre per aquesta crisis.

Posem recursos per reduir les ràtios dels professionals sense que suposi un sobrecost, per millorar la seguretat fent activitats amb grups reduïts però assumint el risc que comporta que els infants juguin sense cap distanciament social.

I quan algú recordi que no hi ha diners, recordem que estem a la cua d’Europa en la inversió en infància i aquesta crisis ha demostrat que continuem a la cua de la consideració cap als infants. 

I quan tot passi, posem al capdavant les persones que siguin capaces d’establir xarxes, d’entendre, que això va de sumar esforços, de reconèixer els agents de transformació social, d’aprofitar les oportunitats, d’optimitzar els recursos, de confiar els uns en els altres, de la bona governança, d’entendre que necessita tota una tribu per educar als nostres infants, però fem-ho des de baix.