La pobresa deshumanitzada

Aquests dies es parla de la problemàtica de la immigració. L’extrema dreta fa temps que ha assolit el seu propòsit: engendrar la por i el rebuig en una gran part de la població occidental. I el més astut és afiliar persones procedents d’altres nacionalitats i races per reafirmar que ells no són racistes; simplement estan en contra de la immigració il·legal i de la que ve a delinquir. Frases com “Per què no l’aculls tu a casa teva?” reflecteixen aquest discurs. Han implementat amb èxit la idea que Europa s’està islamitzant i que l’Islam és una religió dolenta.

Es critica creixentment als partits d’esquerra, que es consideren com una corrent políticament correcta i irresponsable, mentre que una dreta arrossegada per l’extrema dreta sembla mancada de sentit comú. Els mitjans de comunicació narren el constant degoteig d’embarcacions que arriben a les illes Canàries, mentre les xarxes socials reporten violència i crims comesos per immigrants. Els missatges apocalíptics alerten sobre el perill que suposen per als valors occidentals.

Aquest és el relat que guanya força i cada dia té més adeptes. Cal reconèixer que estem davant d’una realitat complexa. Un dels principals problemes és la deshumanització d’aquestes persones que arriben. Estem parlant de persones que fugen dels seus països a causa de la pobresa extrema, a la qual cal afegir, en molts casos, guerres. Països en mans de dictadors, amb la complicitat d’Occident. Un món globalitzat on els grans patriotes busquen a l’estranger llocs on és més fàcil explotar la classe treballadora per reduir els costos de producció i evadir impostos, sense lleis de protecció a la classe treballadora.

Un sistema que perpetua un consum insostenible tant mediambientalment com humanament. Aquest món occidental, que es presenta com a defensor dels drets humans, és responsable d’un sistema que condemna el 80% de la població a l’extrema pobresa. Un dels grans objectius de l’extrema dreta és fer-nos creure que els immigrants, davant d’aquest efecte crida, estan esgotant els nostres recursos finits.

El 2023, segons Forbes, les 10 persones més riques d’Espanya tenien 196.130 milions d’euros, amb un increment de la seva riquesa d’un 37% respecte al 2022. Una de les coses que preocupa tant són, com diuen ells, les “paguetes”. Si ens fixem en l’ajut de renda mínima garantida, es va gastar un total de 3.000 milions d’euros en ajudar persones en situació de pobresa el 2023. Un dels grans problemes que tenim a Espanya és la redistribució de la riquesa. Moltes d’aquestes fortunes tenen una pressió fiscal molt baixa, a vegades del 1%, mentre que la classe treballadora, autònoms i petites i mitjanes empreses suporten una forta pressió fiscal.

Com podem permetre aquestes realitats? En el context actual, creix la idea que el ric és ric pels seus propis mèrits i que el pobre és pobre perquè ho ha decidit així. Volem que el pobre sigui exemplar, que sàpiga gestionar bé la seva escassa economia, que no tingui fills si no els pot mantenir, que no viatgi mai al seu país per retrobar-se amb familiars i amics, que sigui bona persona, humil, que no tingui un bon telèfon mòbil, ni una videoconsola, ni una televisió enorme. Que no ocupi un habitatge social, que no rebi ajudes que no mereix i que treballi en allò que ningú vol fer.

Hem generat una societat passiva davant la realitat de la pobresa i amb una tendència creixent a criminalitzar-la. Vivim sense escandalitzar-nos en veure un home dormint entre cartrons al carrer o tres famílies amb fills menors compartint un pis per necessitat.

Les persones que viuen en la pobresa no tenen l’orgull de classe que alguna vegada va tenir la classe obrera. La lluita obrera era col·lectiva, amb apoderament de persones conscients de les condicions injustes que patien. Eren capaces d’organitzar-se per protestar, definir estratègies, vagues i sindicats. La pobresa, en canvi, no sol generar xarxa, no s’organitza ni sempre té consciència de la injustícia social que pateix.

Sento que perdem referents com l’Arcadi Oliveres, que sempre era capaç de contrarestar els arguments de la gent disposada a generar odi cap als més pobres. Per això, els que estem convençuts hem de lluitar per un altre món, i estic convençut que aquest altre món, construït des del diàleg, el respecte, la no violència i la solidaritat, és possible. Com diria Eduardo Galeano: "Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món."