La lacra de la pederàstia

Amb una profunda desolació, he escrit i reescrit aquestes paraules, dubtant si parlar d’això era una bona idea.

Però hi ha un malestar profund que em remou: aquesta necessitat d’explicar una part de la veritat que conec, mentre veig com molts altres passen pàgina com si no hagués passat res.

El passat 22 de novembre de 2024, l’Escola Pia de Catalunya va emetre un comunicat confirmant un nou cas de pederàstia al Senegal. La notícia va córrer ràpidament per Sabadell, ja que el presumpte agressor havia estat director, docent i religiós de l’Escola Pia de Sabadell durant els anys 80.

És aterridor i devastador constatar que els agressors poden ser aquelles persones en qui menys sospitem: individus respectats davant la societat. Em preocupa profundament que oblidem que aquest agressor sexual de menors va ser, durant anys, el màxim responsable d’una escola on els religiosos vivien i tenien habitacions pròpies.

Posteriorment, després de molt de temps al Senegal dirigint l’Escola Joseph Faye, va tornar a Sabadell i a la comunitat, mantenint contacte amb el Casal Juvenil i la pròpia escola.

Abans que esclatés el primer cas al Senegal, ja havia format part de l’equip d’assistents del pare provincial, el màxim òrgan de govern dels religiosos de l’Escola Pia de Catalunya.

Aquests dies he sentit una allau d’emocions: indignació, ràbia, desconcert, engany... i sobretot la sensació d’haver estat a prop d’algú capaç de causar tant de mal a infants. No estem parlant d’un simple missioner, sinó d’una figura de prestigi: un director d’escola i un alt càrrec dins la institució religiosa.

No estem protegint els menors, ni les possibles víctimes, ni tampoc aquelles persones que, com jo, se senten enganyades per algú que predicava bondat i resulta ser un agressor sexual de menors.

No sabem si hi haurà justícia pels crims comesos fa més de 20 anys, ni si es repararà tot el mal causat als infants del Senegal. Per això, des de la meva impotència, exigeixo molt més. Cal trencar el maleït silenci, deixar enrere els tabús i parlar clar.

El prestigi no pot estar mai per sobre de la veritat ni de la protecció a les víctimes.

Cal manifestar de manera explícita, i tal com es mereixen les víctimes, un gran rebuig a aquesta violència contra infants desprotegits.

Abans de publicar aquest text, he sentit por. Em preguntava si hauria de fer-ho, si em pertoca implicar-me en un afer del qual desconec tots els matisos. Però penso en les víctimes, especialment les del Senegal, un context de gran vulnerabilitat, on la figura del blanc i religiós és omnipotent.

En un país on l’homosexualitat està perseguida i la paraula d’un infant pobre i negre pesa poc al costat dels prestigiosos religiosos que, quan venen a les nostres ciutats, ens parlen de les bondats de l’Escola Joseph Faye.

Una víctima menor pot necessitar més de 20 anys per reconèixer que ha patit una agressió. Malauradament, els monstres no són bojos amb gavardina que es passegen per les places. Són persones de prestigi i poder que guanyen la confiança dels altres per abusar d’ella.

És imprescindible que aquells que han comès aquests crims terribles siguin condemnats per la justícia i que es demani comptes a aquells que, sabent la veritat, van callar. L’omissió és també complicitat.

Em sap greu per totes aquelles persones que no tenen res a veure amb aquests fets, però que ara han de carregar amb aquesta llosa. Després de les víctimes, són ells qui pateixen, perquè creien en una institució que ara es veu tacada per l’horror.

La història d’aquest monstre ha sortit a la llum gràcies a persones valentes, sense cap poder dins la institució, que han forçat a actuar una organització que, durant massa temps, va protegir els agressors. No n’hi ha prou amb demanar perdó o admetre errors. Calen mesures reals: aquells que van permetre o encobrir aquests crims han de ser apartats de la institució i investigats per les seves accions o omissions.

Tant si ets alumne, pare, mestre, directiu, religiós o ciutadà, tens dret a indignar-te i actuar en conseqüència.

Ho dic amb molt dolor. De tenir grans referents dins el món escolapi, sempre he admirat la gent autèntica i compromesa que feia una opció de vida basada en el compromís. Desitjo amb tota l’ànima que ells no siguin part implicada en l’omissió de responsabilitats.

És hora que la por canviï de bàndol. Les víctimes i les persones que lluiten per la veritat i la justícia no han de sentir por. Aquesta ha de recaure, d’una vegada per totes, sobre els agressors i els seus còmplices.