Escriure de nou per resistir

“Si lluites, pots perdre. Si no lluites, ja has perdut. L’única lluita que es perd és la que s’abandona.”

Frase atribuïda al Che Guevara

Una frase atribuïda a un guerriller incansable, que mai no en va tenir prou amb la victòria de la Revolució Cubana.

M’imagino l’eufòria d’aquella victòria. Però el Che va continuar lluitant fins que va morir. I, probablement, va morir sabent que estava perdent.

No vinc a discutir, almenys avui, sobre la figura del Che. Simplement, em vull quedar amb la idea de la frase que encapçala aquest article.

Perquè, certament, tinc la sensació que estem perdent. I que estem perdent, precisament, perquè hem deixat de lluitar.

El món sembla haver embogit. Està malalt d’odi contra els més febles, mentre els poderosos han trobat la manera de fer que els pobres lluitem contra els pobres, que ens culpem i que ens odiem entre nosaltres.

No vull lluitar contra els votants de l’extrema dreta com si fossin l’origen de tots els mals. Molts han acabat fent seu el discurs dels amos i senyors del món.

Tampoc no els vull tractar d’ignorants, perquè no ho són. Ni els vull treure responsabilitat, perquè també la tenen.

No vull que el feixisme avanci. I crec que encara el podem aturar, almenys a casa nostra. Però és fotut, perquè molts dels qui ens governen són còmplices de les injustícies, de les barbaritats i de les decisions que ens han condemnat a viure en un escenari cada vegada més pessimista.

Aquesta és, potser, la gran desfeta: ja no sabem on hem de lluitar ni contra qui.

Però no ens enganyem. Els senyors que dominen el món són els mateixos de sempre.

Són els qui han perpetuat la pobresa, les desigualtats i l’explotació sense mesura dels recursos naturals. Els qui converteixen els drets en negocis i les nostres ciutats en productes d’inversió.

Mentre viure a Barcelona és pràcticament impossible per a una persona jove o per a qualsevol família treballadora, el capital especulatiu compra habitatges, expulsa els veïns dels barris i transforma la ciutat en un aparador inaccessible.

Però el circ mediàtic continua assenyalant Ceuta i presentant les persones més pobres com les culpables d’una suposada invasió.

Mentrestant, grups ultres intenten apoderar-se dels carrers i rebenten els principis més elementals d’humanitat i convivència.

Comprenc el malestar de moltes de les persones que viuen a Ceuta. És evident que calen solucions. Però també cal recordar que centenars de persones han mort intentant arribar a Europa.

I darrere de tot plegat també hi ha el règim del Marroc, encapçalat per un rei autoritari i aliat estratègic dels Estats Units i d’Israel, que utilitza la immigració com una arma de pressió política per desestabilitzar el Govern espanyol.

Vivim en un món que sembla haver perdut el seny, immers en una cursa bèl·lica, tecnològica i gairebé apocalíptica.

Els mateixos que ara ens alerten que cal aturar la intel·ligència artificial perquè podria acabar amb la humanitat no temen només la tecnologia. El que realment els espanta és deixar de ser ells qui controlen els fils del món.

Per difícil que sembli, haurem de trobar escletxes. Haurem de recuperar els espais comuns, reconstruir els vincles i lluitar per aturar el feixisme.

Durant els darrers anys, les xarxes socials m’han deixat comentaris plens d’odi i de violència. Però les xarxes socials no són tota la realitat.

La realitat també és als carrers i als barris. És en les persones que cada dia fan coses bones sense esperar res a canvi. És en les entitats, els col·lectius i les petites lluites quotidianes que no acostumen a ocupar cap titular.

És des d’aquí que hem d’aixecar de nou l’esperança. No una esperança ingènua, sinó una esperança construïda a força de compromís, resistència i lluita compartida.

Perquè, com ens recordava l’Arcadi Oliveres, un altre món és possible.