Mai és tard per construir.

Afortunadament mai he viscut una guerra bélica. Però encara recordo quan era petit però començava a prendre consciència de la realitat, recordo aquella guerra de l’antiga Iugoslàvia dels anys 90. 

Recordo llegir el Diari de Zlata d’una nena de Sarajevo que relata el seu dia a dia de la guerra. Tant semblant al diari de Anne Frank. Nenes innocents explicant horrors de la guerra, en primera persona, parlant de la por, dels obusos, de la mort absurda i la incomprensió de la violència. 

També vaig fer una lectura del llibre “Los Ángeles Perdidos” de Manuel Leguineche.

Un llibre aterrador, parlant de guerres que estaven passant, lluny d’Europa, però tant estretament a prop del negoci de l’armament on l’Estat Espanyol era un dels exportadors d’armament lleuger més important al món.

Des de ben petit, quan veia per la televisió les imatges de la guerra, em preguntava per què? 

I en aquest llibres, els diaris, els poemes escrits per infants, podia comprendre amb els seus ulls i les seves vivències, que res d'allò tenia sentit.

I encara pitjor descobrir la realitat dels nens soldats.

Tant injust. La vida no és suficientment complicada? Morir per una malaltia terminal, per un accident, però morir simplement per una decisió política, per no dialogar, per despreci al que pensa diferent, per no resoldre les discrepàncies votant. 

Estava convençut que el gran problema de les guerres eren els HOMES. Els infants i les dones, mai resoldran els problemes matan a l’altre. 

I avui continuo creient que el feminisme i la mirada dels infants, és un camí necessari per un món, on hi hagi una cultura de pau i no violència.

Soc net, d’uns avis que van viure una guerra, on la tirania va esclafar a un poble que volia ser lliure. Els avis mai em parlaven de la guerra i de fet se poc d’aquella batalla de l’Ebre que l’avi va ser abatut, se poc d’aquell avi que a la muntanya feia assemblees de la CNT, se poc d’quelles vivències esborrades.

I suposo que de l’odi,de la por, de la mort, de l’exili, queda poc per explicar a un infant.

Vaig escriure cartes al president del meu país, demanant que deixes d’exportar armament, vaig apostar per la banca ètica, i quan m’emprenyo perquè fan negoci dels meus diners retornant tant poc, em recordo que és important que és donar l’esquena a la banca que inverteix en el negoci de la guerra.

I ara just als 40, em retorna aquella nostalgia d’adolescent, on volia un món just, on m’escoltava l’Arcadi Oliveras com un autèntic messies. Quan em captivava el compromís d’un insubmís del servei militar i em feia insuportable la idea de fer el servei militar.

Però no puc deixar de parlar del conflicte polític de Catalunya i Espanya. Perquè malgrat afortunadament no és un conflicte bèl·lic.  

És el que la vida m’ha posat al mig. I em provoca el neguit, de veure la fragilitat de la pau. 

Malgrat l’independentisme és un moviment pacific, que a pres el camí de la desobediencia, no puc deixar de veure la fragilitat de les relacions humanes, de veure com l’odi, la rabia cap els que pensen diferent s’apoderan d’uns i altres.

I de com, els conflictes interns de l’independentisme i l’unionisme afloren. De com els que creiem que eren aliats de cop són enemics i de com enemics passen a ser aliats.

I tothom diu que la solució és molt complicada.

No tinc dubte que la meva visió és que l’Estat a actuat amb violència, amb desproporció i anant contra la llibertat.

Tinc clar que un referèndum i la llibertat per tots els presos polítics és l’únic camí cap a la resolució del conflicte. 

Però crec, que l’odi cap al que pensa diferent, no és el camí. Recordo al David Fernandez dir, defensarem amb la vida les urnes i Gandhi ens va ensenyar la duresa de la desobediència i malgrat la violencia del poder, ell va dir sempre que res de revenja. 

L’1 d’octubre, tenia molt de sentit en la lògica de la desobediència pacífica. 

I és amb l’esperit en peu de pau, sense permetre que els cops de porra, ens portin a respondre violentament.

Aquest a de ser el compromís amb els nostres infants, treballem perquè mai més les nostres escoles siguin trencades per la violència. 

Cerquem amb els que pensen diferent, els que fins i tot ens odien, malgrat ens vulguin presos i ens vegin com a delinqüents, un camí cap el diàleg.

Perquè estic convençut que podem reconstruir allò que uns i altres hem fet malament, podem trobar reconciliació, i reconeixement en el relat de l’altre, de empatitzar amb els que pensen diferent i és amb l’estima que es construeixen relacions humanes.

Un món plural, divers, complexe, és impossible el pensament únic, però només la cultura de la pau ens pot fer avançar en la reconstrucció del més preuat, la dignitat de la vida de tota persona. 

Perquè el món s’ha de construir des del respecte a la diversitat, a les minories, a les majories. Sense vençudes, només guanyem si ningú trepitja a l’altre. 

Però el meu compromís amb els infants, amb aquesta pau, no vol dir acceptar l’immobilisme, acceptar el que crec que és injust.

Crec en aquest moviment pacific que desafía a les lleis de la majoria, malgrat quan penso per exemple en Jordi Cuixart, em pregunto, quin sentit té perdre la llibertat, i que s’estigui perdent els primers anys dels seus fills. 

I m’esgarrifa la incomprensió de gent que comparteixo moltes coses i que els i és indiferent. 

Però Jordi Cuixart, és l’exemple de la cultura de la pau, del compromís per lluitar si cal amb la propia vida, sense fer mal a l’enemic polític. Perquè només gent com ell, pot fer que com aquell insubmís arribes un dia a derrotar aquell estat que ens feia fer el servei militar, perquè son moviments transformadors, que aconsegueixen canviar consciències i pensaments.

Desitjo, començar el camí de la reconciliació, de construir les relacions humanes per sobre de les opcions polítiques, com sempre hauria de ser. Primer les persones. I fins i tot uns i altres haurem de deixar l’orgull per renunciar per arribar acords. 

Estic segur que un dia, les coses seran més fàcils i molts dels conflictes d’avui seran tant sols històries passades. I serem capaços de construir plegades un país més cohesionat sigui quin sigui el seu nom i la seva bandera. On diverses identitats poden compartir els mateixos valors.