El bé comú

No sé explicar quin és el motiu, però sempre he cregut que la solidaritat és quelcom transformador.

I és un valor pragmàtic. Soc el primer a compartir un posicionament ideològic que defensa que calen mesures de redistribució de la riquesa per construir una societat més justa.

Però la solidaritat permet actuar i arribar a temps. Perquè el sistema fa fallida cada dia per a moltes i molts.

La solidaritat és una acció que transforma la realitat de moltes persones.

Sobretot, ens interpel·la a cadascun de nosaltres: què puc fer jo per l’altre, sense esperar res a canvi, sense voler cap contraprestació?

Sempre reivindico l’escola de l’esplai com un lloc on un aprèn a donar el seu temps al servei dels altres. On es transmeten molts valors, especialment l’estima i el compromís amb el proïsme.

Quan vaig decidir dedicar-me professionalment a l’àmbit social, vaig haver d’aprendre i desaprendre moltes coses.

Vaig aprendre que l’acció social no podia dependre només del voluntariat i que calia professionalitzar-la, amb persones que han desenvolupat coneixements i oficis com els de la integració social, l’educació social o el treball social.

I en això continuo ferm. Crec que ha de ser així i que cal que l’àmbit social tingui més reconeixement i que els seus professionals, sobretot els que treballen en el tercer sector, tinguin salaris dignes.

Fa més de vint anys em van encomanar la direcció de l’Esquitx. I vaig aprendre a demanar solidaritat.

Demanar a les persones que tenien talents que m’ajudessin. A aquells a qui les coses els anaven bé, que ens donessin diners.

Sense tot allò, sense els donants, el voluntariat i també els professionals que van treballar més per la motivació del fi social que no pas per la seva remuneració, no hauríem fet possible un projecte social per a la infància.

I és cert que, quan es construeixen projectes des de baix, sense recursos, sumant granets de sorra d'uns i altres, allò té una força imparable.

Quan he tingut l’oportunitat de participar en camps de solidaritat en països en vies de desenvolupament, he descobert que, fins i tot enmig de les mancances més bàsiques, la dignitat de la gent emergeix de l’ajuda mútua.

El que més em sorprèn és veure constantment persones poderoses amb l’anhel de tenir més i més, capaces de deshumanitzar els més vulnerables.

Em pregunto per què l’acumulació de riquesa es converteix en una necessitat. D’on ve aquesta gana de tenir més del que un pot arribar a gaudir?

La Maricarmen ens demostra que darrere del fals patriotisme i dels discursos d’odi hi ha, senzillament, una deriva dels valors humans.

I és de la gent senzilla d’on emergeix la lluita social i de classe en defensa dels que necessiten un cop de mà. I això construeix un paradigma molt diferent del de la caritat. És l’apoderament de les persones més vulnerables.

I necessitem deixar enrere els tabús que envolten la gent més humil, aquella que fins ara s’ha hagut d’amagar, avergonyida de la seva pobresa.

És hora de prendre els carrers i sortir a lluitar per la justícia social.

Perquè quan la gent s’organitza, és imparable. Quan les persones a qui les coses els van bé tenen consciència de classe i es posen al costat dels més febles, som invencibles. Quan el bé comú és alguna cosa que defensem amb convicció, estem construint un altre món.

I soc pesat, però ho dic fort i alt!

Un altre món és possible!

I es construeix des de molts llocs diferents i, per mi, totes les maneres de fer-ho són ben vàlides!

I deixeu-me avui donar protagonisme a la Maricarmen, una dona que, malauradament i sense voler-ho, s’ha convertit en un símbol de resistència, de la lluita per la conquesta d’un dret: el dret a l’habitatge.

I sí, en nom de la propietat privada, la Maricarmen ha estat assassinada. Amb tota la indignitat, amb tota la ràbia que això desperta als carrers, però sobretot amb la complicitat dels que més tenen.

I només ha trobat la solidaritat del Sindicat de Llogateres, que l’ha acompanyada en aquesta lluita.

Gràcies, Maricarmen, perquè res no tornarà a ser igual!