Reflexionant sobre l'educació

Estic convençut que una de les coses que han de canviar en el nostre sistema educatiu és la governança.

Necessitem liderar un canvi educatiu profund que ens permeti avançar cap a un sistema d'èxit educatiu per a tothom. I, per fer-ho, hem d'entendre una cosa fonamental: la complexitat no es pot resoldre amb respostes homogènies, ni amb esnobismes que es presenten com a innovació, ni amb ocurrències que no van més enllà de les bones intencions.

Necessitem evidències, coneixement, recursos i capacitat de transformar la realitat. Menys il·luminacions i més polítiques educatives capaces de donar resposta als problemes reals.

Però, quan parlo de governança, què vull dir exactament?

Parlo de com liderem el sistema, de com prenem les decisions, de com distribuïm les responsabilitats i de com som capaços d'articular tots els agents que intervenen en l'educació d'un infant.

Perquè la diversitat que trobem a les aules no es pot respondre des de la rigidesa. I perquè, si volem garantir l'èxit educatiu de tothom, hem d'assumir que no hi ha una única resposta vàlida per a tothom.

"Necessitem tota una tribu per educar un infant"

Ho crec. Necessitem tota la tribu, anar a la una amb un infant.

És una expressió bonica, però darrere d'aquesta idea hi ha una enorme complexitat i una dificultat que sovint infravalorem: fer que aquesta tribu funcioni de debò.

Posar l'infant al centre no significa repetir una consigna. Significa entendre que l'educació no depèn exclusivament del mestre, sinó també de la família, de l'entorn social, dels professionals que l'acompanyen, dels serveis educatius i de la comunitat on creix.

Cada infant és diferent i necessita una resposta ajustada a les seves necessitats. Això requereix itineraris educatius individualitzats, professionals que es coordinin i una xarxa capaç de treballar amb objectius compartits.

No hi haurà receptes universals. Tampoc no podem continuar culpabilitzant les famílies, l'escola o els professionals quan les coses no funcionen.

Necessitem temps per conèixer cada realitat, capacitat per intervenir-hi i recursos per construir itineraris educatius que permetin a cada infant desenvolupar les seves capacitats.

I sí, això costa diners. Però cal començar a entendre que invertir en educació no és simplement augmentar una partida pressupostària: és decidir quin futur volem construir com a societat.

No hi ha èxit educatiu sense equitat.

Comencem pel principi: les necessitats més bàsiques.

Quan un infant viu en situació de pobresa, en un habitatge precari o en una família amb ingressos insuficients, les seves oportunitats educatives es veuen condicionades. Les dificultats d'alimentació, salut, habitatge o conciliació familiar no desapareixen quan entra a l'escola.

A Catalunya, la pobresa infantil continua sent un problema estructural. Les dades ens obliguen a preguntar-nos si podem parlar d'igualtat d'oportunitats mentre una part important de la infància creix en condicions de vulnerabilitat.

Necessitem polítiques que garanteixin unes condicions de vida dignes. Entre aquestes, cal obrir seriosament el debat sobre una prestació universal per infant, una mesura que permetria reconèixer que la criança no és només una responsabilitat individual de cada família, sinó també una responsabilitat col·lectiva.

Difícilment podrem construir un sistema educatiu equitatiu si no abordem alhora les desigualtats socials que condicionen l'aprenentatge.

I també hem de parlar d'inclusió.

No podem defensar una escola inclusiva sense garantir els professionals especialitzats i els recursos necessaris perquè tots els infants puguin desenvolupar les seves capacitats. La inclusió no consisteix simplement a escolaritzar un infant amb necessitats de suport elevades en una aula ordinària i confiar que, amb bona voluntat, tot funcionarà.

Calen recursos, preparació, acompanyament i capacitat d'adaptació.

També hem de poder parlar amb rigor del paper de les escoles d'educació especial i de les diferents modalitats d'escolarització, incloses les compartides, sense convertir el debat en una confrontació entre models. El que ha de guiar les decisions és el benestar, l'aprenentatge i les necessitats de cada infant.

La inclusió no pot ser una etiqueta que ens permeti donar per resolt un problema que, en realitat, continua existint.

Des que soc pare, he descobert una contradicció que crec que mereix una reflexió profunda.

Parlem d'escola pública i gratuïta, però què passa quan un infant necessita un logopeda, suport psicològic o reforç escolar? Què passa quan una família no pot assumir el cost del menjador o de les activitats extraescolars?

Les oportunitats educatives no depenen únicament del que passa dins de l'horari lectiu. També depenen dels recursos econòmics de les famílies i de la possibilitat d'accedir a serveis que poden ser determinants per al desenvolupament dels seus fills.

Una escola pot ser pública i gratuïta sobre el paper, però les oportunitats no seran iguals mentre depenguin de la capacitat econòmica de cada família per pagar els suports que necessita el seu infant.

Per això crec que hem de repensar la relació entre les escoles públiques i les concertades.

No es tracta de posar totes les escoles concertades al sac dels dolents de la pel·lícula. Crec que l’aportació de l’Escola concertada al nostre país ha estat clau. Hi ha centres concertats amb una clara vocació de servei públic que formen part de la realitat educativa del país.

Però, si volem parlar d'equitat, hem de revisar les desigualtats entre centres, les aportacions econòmiques de les famílies, els serveis disponibles i les condicions en què s'escolaritza cada infant.

Defenso que el finançament públic ha de garantir la gratuïtat efectiva de l'escolarització i que les condicions d'accés als serveis educatius no poden dependre de la capacitat de pagament de les famílies.

Si volem que l'escola sigui una eina d'igualtat, hem de garantir que el dret a l'educació no quedi limitat per les desigualtats econòmiques.

I això també implica revisar qualsevol activitat lucrativa finançada amb recursos públics quan entri en contradicció amb aquesta finalitat.

L'educació no acaba quan sona el timbre

Hi ha una part del sistema educatiu que massa sovint considerem secundària: tot allò que passa fora de l'horari lectiu.

L'acollida matinal, els menjadors, les activitats extraescolars, els espais de lleure, els casals d'estiu i els projectes comunitaris formen part de la vida educativa dels infants. En aquests espais també aprenen, estableixen vincles, desenvolupen habilitats i descobreixen noves oportunitats.

I, tanmateix, sovint els tractem com si fossin serveis complementaris, gairebé accessoris.

No podem continuar assumint que les famílies, a través de les seves associacions i del voluntariat, han de resoldre l'organització i la gestió de tots aquests serveis.

Les associacions de famílies tenen un paper fonamental en la participació, la implicació comunitària i la vida social de l'escola. Han de poder incidir en el projecte educatiu i contribuir a millorar-ne la qualitat. Però participar en la vida escolar no hauria de significar assumir la responsabilitat de gestionar serveis essencials sense els recursos ni l'estructura professional necessaris.

Crec que hem d'avançar cap a una xarxa pública de serveis educatius no formals, vinculada als centres i arrelada al territori, que garanteixi qualitat, continuïtat i igualtat d'accés.

Això també implica incorporar en l'organització dels centres una responsabilitat directiva específica que vetlli pel funcionament d'aquests serveis i n'integri la perspectiva educativa en el projecte global de l'escola.

Perquè el que passa en un menjador, en una acollida matinal o en una activitat extraescolar no és indiferent. Forma part de l'experiència educativa de l'infant.

I no podem defensar que aquests espais són importants mentre continuem considerant els professionals que hi treballen com a professionals de segona.

El lleure educatiu I l'acció social també és educació

Els professionals del lleure educatiu han de tenir reconeixement, formació, estabilitat i salaris dignes.

No podem exigir qualitat educativa en serveis que sovint es desenvolupen amb condicions laborals precàries. Tampoc no podem parlar de projectes educatius integrals si després ignorem les persones que els fan possibles.

Les educadores, els equips de menjador, els professionals de les activitats extraescolars i les persones que acompanyen els infants durant les vacances necessiten formar part d'un projecte compartit, amb objectius clars i unes condicions que permetin fer bé la seva feina.

Cal una estratègia comunitària, però també un reconeixement mutu entre professionals. Mestres, educadores, integradores socials, pedagogues, psicòlogues i altres figures educatives no han de treballar en compartiments estancs, sinó construir respostes coordinades.

No tot ha de passar dins del centre educatiu. Però, precisament per això, és imprescindible treballar amb l'entorn.

Hem de teixir barris i ciutats, obrir els equipaments educatius i comunitaris i posar-los al servei dels interessos de la infància.

I hem de deixar enrere les discussions estèrils sobre les vacances del professorat per centrar-nos en una pregunta molt més important: quines oportunitats oferim als infants durant els mesos d'estiu?

La manca d'activitats educatives i de lleure durant aquest període pot ampliar les desigualtats que ja existeixen durant el curs. No totes les famílies poden oferir les mateixes experiències, ni tots els infants tenen accés als mateixos espais.

Per això defenso una proposta de lleure educatiu entesa com un servei públic, amb garanties de qualitat i d'accés universal.

Menjadors, activitats extraescolars i activitats d'estiu públiques i gratuïtes. No com una suma de serveis desconnectats, sinó com una part d'un sistema educatiu que acompanya els infants al llarg de tot l'any.

Caldrà debatre com es finança, quin paper han de tenir els ajuntaments, com s'articula amb els centres educatius i com es garanteix la participació de les entitats socials i educatives. Però no podem deixar de plantejar aquesta transformació només perquè sigui complexa o costosa.

La infància necessita una inversió de futur

Aquesta mirada també ha d'incloure la petita infància.

Necessitem una xarxa potent d'escoles bressol, serveis d'acompanyament a la criança i espais de suport a les famílies. Necessitem facilitar la conciliació i obrir el debat sobre l'ampliació dels permisos de criança.

Els primers anys de vida són fonamentals, i les polítiques públiques han de donar resposta a les necessitats dels infants i de les persones que en tenen cura.

En definitiva, necessitem els millors professionals possibles: persones preparades, amb experiència, capaces d'afrontar situacions complexes i amb unes condicions que els permetin desenvolupar la seva tasca amb qualitat.

Necessitem persones apassionades per l'educació, però no podem fonamentar el sistema únicament en la seva vocació. La vocació no pot substituir els recursos, ni compensar indefinidament la precarietat.

Tot això costa diners. I també obliga a revisar determinats interessos econòmics i models de prestació de serveis.

Necessitem els i les millors, equips interdisciplinaris, ben formats, amb expertesa, especialistes i el talent necessita reconeixement.

Però estic convençut que aquesta transformació beneficiaria la infància i la classe treballadora.

Hem assumit que una societat ha de disposar d'un sistema de pensions, d'una xarxa de serveis per a les persones grans i de mecanismes de protecció davant la dependència. Són conquestes col·lectives que responen a necessitats socials que no podem deixar exclusivament en mans de cada família.

Per què ens costa tant assumir amb la mateixa determinació que la infància necessita una inversió pública estructural?

No es tracta de contraposar generacions ni de restar importància a altres necessitats socials. Es tracta d'entendre que el benestar de la infància és una responsabilitat col·lectiva i que no podem continuar ajornant les decisions necessàries per garantir-lo.

No n'hi ha prou amb dir que cap infant es quedarà enrere

Quan parlem d'inclusió, d'equitat o d'èxit educatiu, hem de fugir de les simplificacions.

No deixar ningú enrere no significa rebaixar les expectatives de tothom. Significa oferir a cada infant els recursos i l'acompanyament que necessita per avançar, aprendre i desenvolupar les seves capacitats.

Exigir i acompanyar no són conceptes contraris. Al contrari: l'exigència educativa només és justa quan va acompanyada de les condicions necessàries per poder assolir els objectius.

Per això necessitem repensar els processos, les estructures, els recursos i les responsabilitats. Necessitem un sistema capaç d'adaptar-se a la complexitat i que no deixi les respostes a la bona voluntat de cada professional o a la capacitat econòmica de cada família.

I, sobretot, necessitem posar en valor les persones que sostenen cada dia aquest sistema.

Les mestres, les educadores, les integradores socials, les pedagogues, les vetlladores, les psicòlogues, els equips directius i tantes altres professionals que acompanyen i eduquen els nostres infants.

Persones que, malgrat les dificultats, fan possible que milers d'infants trobin oportunitats, construeixin vincles i avancin en el seu desenvolupament.

A totes elles els devem reconeixement, condicions dignes i un sistema que estigui a l'altura de la seva responsabilitat.

Perquè, al final, tot aquest debat sobre governança, recursos, inclusió i polítiques públiques té sentit si som capaços de millorar la vida dels infants.

I si realment creiem que la infància és el futur de la nostra societat, hem de deixar de tractar la seva educació com una despesa que cal contenir i començar a entendre-la com una inversió col·lectiva imprescindible.

No n'hi ha prou amb dir que volem que cap infant es quedi enrere. Hem de construir un sistema capaç de fer-ho possible.