Gestos Petits

En l’embolcall de la hipocresia trobem la misèria humana, la vergonya d’aquesta espècie, on el poder ho és tot. Un món boig, que no s’escolta. I malgrat totes les lluites pels drets civils i humans, avui estem tant lluny d’aquesta utopia. El nostre mar, els nostres deserts, són un gran cementiri, de persones que fugin de la guerra i la misèria, moren. I m’entrés heroïnes, salven vides, hi ha estats que persegueixen aquestes persones com si fossin delinqüents. Estats que avui son incapaços d’acollir a les persones refugiades. Un boig als Estats Units, vol fer un mur absurd, per barrar el pas a la gent que te esperança en una vida millor.   Però en mans de bojos, delinqüents comuns, d’hipòcrites i cínics, en ells el destí del nostre món. Però tot és un teatre, guerres patrocinades per estats democràtics. Fart d’aquest estat meu, que empresona politics per voler fer possible el mandat popular, m’entres politics corruptes són ovacionats per holi...

Aquest post del meu bloc, és un homenatge al meu jo friki. I també compartir amb tots vosaltres el poder d’un micro ordinador, amb el qual es poden fer moltes coses, algunes res més que un homenatge al món dels videojocs més retros, un passeig per la història dels videojocs apassionant. Però no només això també podem fer un ordinador que ens serveixi per treballar com qualsevol altre ordinador. Però que te d’especial això que us explico que es diu Raspberry Pi. Es un ordinador de la mida d’una targeta de crèdit, la pots comprar per un reduït preu d’uns 35 €, esta desenvolupada per una fundació sense ànim de lucre d’un grup d’acadèmics de  Cambridge i esta desenvolupat tant el maquinari, com el programari de manera lliure, per tant parlem d’un subjecte que no esta en mans de la lògica mercantilista. És cert que amb 35 € paguem només la raspberry, una targeta com us mostro a la foto, aquesta targeta te el mateix que un ordinador, en ella, trobarem una sortida hdmi amb l...

El escándalo de Oxfam en Haiti en 2010, donde literalmente 7 trabajadores con fondos de la organización se fueron de putas, con implicación de menores. Un hecho detestable, miserable y inadmisible. Con una cadena de errores por parte de la organización muy lamentable. La verdad, la transparencia son necesarias y el sector de la cooperación internacional no puede permitir que estas cosas pasen y si pasan hay que asumir todas las responsabilidades. Pero la oportunidad para hundir a Intermón Oxfam y un montón de organizaciones, ha sido sin duda el gozo de muchos, para vender la miseria humana, sin importar que miles de personas tengan un compromiso que está ayudando a cambiar el mundo. La credibilidad de las ONGs actualmente está muy por encima de la política, de las empresas, de muchos sectores y la sociedad confía en ellas y sin duda este golpe por culpa de unos pocos miserables ha puesto contra las cuerdas un mundo que trabaja por hacer un mundo más justo. Puedo ent...

M’imagino un dia que moris la llum d’a quella gent que mai deixa de posar escletxes de claredat en un món ple de foscor. La desolació seria catastròfica pel nostre món. Avui a la meva entrada vull dedicar-la aquelles persones que inspiren a tantes d’altres a canviar el món. Un proverbi africà diu “Molta gent petita , en llocs petits, fent petites coses, poden canviar el món” La humilitat de la gent senzilla compromesa i al servei dels altres són les heroïnes i els herois que lluiten, sense acceptar les injustícies, els que sense trepitjar els altres, tenen el coratge de fer un pas endavant, amb la fermesa, amb el cor i l’anhel de construir una societat més justa. Els que malgrat la por, la incertesa, la tirania, no es mostren indiferents. Els que trenquen el silenci, per denunciar i actuen per canviar la realitat. Els petits canvis són petits i per si soles insignificants fins i tot invisibles però juntes el món ja comença a ser quelcom diferent. Un ingre...

Les lleis han d’estar al servei dels ciutadans i no l’excusa per oprimir i reprimir. Votar és un bon hàbit democràtic. La sobirania del poble és un dret fonamental, però encara és més important la integritat i la dignitat de la seva gent. Queda clar que els mandataris del govern espanyol i la complicitat dels seus socis de govern Ciutadans i Socialistes, han decidit trepitjar la nostra dignitat. En nom de la unitat de l’estat, no accepten el respecte per les urnes o com a mínim el diàleg i la negociació d’una solució pactada.   Amenaçats amb la por de l’article 155 i el 116 de la sagrada constitució deixen caure idees inèdites d’un autentic cop d’estat feixista. Amb tot el meu respecte als catalans que volen continuar sent part de l’estat espanyol. Els demano que defensin les seves idees en el marc de la democràcia i la llibertat. Però que deixin d’amagar-se en les cortines brutes, ràncies del feixisme. Tots som dignes i aquesta és la idea d’un sol poble, t...

Em pregunto, que hem après de la història? Que hem après els humans? Vergonya, ràbia, impotència, desconsol és la que em provoca el Ministre d’Interior o el que encara avui és el meu president de l’Estat Espanyol, quan neguen l’atrocitat, el crim, les hòsties, els més de 800 ferits i els tants ciutadans que van rebre la violència desproporcionada. Ni unes paraules de disculpes. Un rei al qual ningú a votat, no va tenir cap paraula pels més de dos milions de ciutadans que vam sortir a votar a pesar de l’horror que va ocasionar les forces d’ocupació. La llei, la unitat, la constitució. El crim és voler votar, un dret reconegut a la declaració de drets humans i parlem d’això de drets humans, de drets civils, de llibertats intocables. Quan democràticament, més de dos milions de persones és mobilitzen pacíficament mereixen el respecte i la consideració de l’estat. L’opressió i la repressió és una vergonya. El sectarisme polític dels partits unionistes, esta portant a una ...

Mai podré oblidar aquest diumenge 1 d’octubre de l’any 2017. La nit abans vaig passar a saludar als que estaven defensant a la meva escola electoral i em vaig quedar a l’assemblea, la consigna clara, tots a les 5 a la porta de l’escola. Consignes clares: resistència pacifica, intentem pacíficament resistir al màxim, cada minut és temps que guanyem altres escoles. La determinació d’aquells joves, em convenç! Ens volien vençudes i encara estem dempeus. Marxo a dormir nerviós i la veritat que dormo poc. A les 4, jo i la Paula ens posem en marxa, llegeixo un article brillant del David Fernández i em puja l’ànim, em dutxo, se que serà un dia difícil i encara no se prou com. Però visualitzo el final de la jornada i m’imagino l’esclat de milers d’escoles celebrant l’impossible. No podran! No son tants... però reconec que aquelles hores tot esta per fer. Arribem a les 5 i som gent, persones grans, molts joves, els que estem allà sabem que som el Comitè de Defensa...