Gestos Petits

Quan el món és fa miquetes, és quan necessitem gent com tu, disposada a reunir els pedaços i cosir-los. I quan sembli que t’ha tocat viure una època terrible, on sembla més a prop de l’autodestrucció i t’angoixis com si et faltes l’aire. Recorda que aquest temps també te llum i en altres èpoques fosques, on les epidèmies, les guerres i la tirania van ser igualment terribles i pitjors. Va arribar en algun moment la pau i la llum d’un sol radiant. Podem estar d’acord de l’absurd, mediocres, de veure com el que semblava un món més a prop de la fita dels drets humans, civils i de la conservació mediambiental, encara estem lluny. Ens ha tocat viure una època que podria ser la més esperançadora de la que mai abans a viscut la humanitat. Però també podria ser l’època de la més ferotge destrucció, per culpa sempre d’uns pocs homes moguts pel poder, la corrupció i el consum dels recursos sense cap proporcionalitat. I es frustrant, ho tenim tot i podem erradicar la fam, la misèria, les...

Amb sinceritat aquesta guerra m’ha agafat bastant per sorpresa. I més enllà de la meva desinformació sobre aquest conflicte. Estic perplex de veure com els poders fàctics d’aquest món només saben resoldre els conflictes mitjançant la força. Però la veritat, que l’únic que començo a entendre, és l’estupidesa humana, de construir un món en conflicte, en guerra, vulnerant els drets humans, condemnant a homes a matar-se i destruir les vides de milers de famílies. Traumatitzar als infants, els més innocents i els que comencen una vida sense comprendre perquè la vida és tant complicada. Un maleït virus, ens ha ensenyat com som de vulnerables, de la tragèdia que ha sigut, de com la vida és tant efímera. No ens hauríem d’adonar que el món seria millor si tots els pobles s’ajudessin amb fraternitat. Però un món dominat per la força de la lluita armamentista, esta imperant en ple segle XXI i és cert avui és injust, per tants països que pateixen la guerra en l’oblit de la comunitat intern...

La vida és massa efímera. Així que viu aquest mateix instant amb intensitat, sense desaprofitar l’oportunitat per ser feliç en aquest precís moment. Fer el que toca avui, sentir-te bé amb el que fas, exprimir el temps amb les persones que estimes. I defugir de malbaratar el temps amb les coses que t’allunyen de les coses més essencials i importants. No et vull conformista, no desitjo que et rendeixis a les pors, al contrari lluita per allò tant anhelat i difícil la felicitat. De les desgràcies i els mals dies, deixa’t ajudar, plora, deixa sortir la ràbia i deixa que la tristesa t’abraci perquè sempre tornarà a sortir el sol. En comptes d’anhelar el poder, accepta la responsabilitat per liderar el canvi d’aquest món espatllat. De l’ambició personal, mira de transformar aquesta energia, amb actitud de servei i disposa del teu talent per fer alguna cosa especial. De la riquesa, troba l’equilibri del que necessites realment per viure i el que realment es prescindible i sobret...

Te escoltat una i una altre vegada, te llegit una i una altre vegada, fan, admirador i enamorat de la teva filosofia de vida. Mai suficient, per dir que seria la darrera vegada que t’aniria a escoltar en alguna que altre xerrada.  I sempre amb ganes d’alçar la mà per preguntar-te per saber encara més de la teva visió.  El darrer dia que et vaig veure, va ser creuant-nos en una porta de l’hospital, et vaig mirar, contenint la meva emoció i fent com si m’hagués creuat amb algú que no sé qui és. Però volia escriure al meu bloc sobre tu, perquè sóc un plagiador de moltes de les coses que has dit, fet i que mai t’has cansat d’explicar, en auditoris plens o en xerrades modestes de poques persones.  Perquè m’he influenciat de les teves idees, de la convicció que has tingut per denunciar aquest món espatllat pel capitalisme i els autèntics criminals.  De la teva diagnosis desatrosa d’aquest món, sempre has aportat alternatives pel canvi i la transformació social. Un altre mó...

Fa temps que no em paro a escriure i cada dia quan marxo a dormir cansat ja del dia, em dic que demà emprendre de nou l’aventura d’escriure i embolicar-me amb les meves idees, i la meva escriptura precaria, pobre per les meves faltes, el meu desordre en les frases, i la meva disbauxa de lletres amb més o menys sentit. Trobo a faltar la serenor d’explicar històries qu otidianes, petites, de persones que cada dia fan alguna cosa pels altres, dels que potser no tenen una vida fàcil, de les tragèdies que passen a prop, però invisibles. Fugir en les meves lletres del soroll de l’Instagram, del twitter i el facebook  de la tafaneria i el costum de saber dels amics per unes fotos i uns “historis”. De veure el món des de piulades. Potser l’Ada Colau, te més raó del que molta gent ens vol fer creure. En el seu anunci que deixava el twitter, va ser criticada per molts. Però no te una mica de raó? En que som esclau...

M’agradaria abans de que comencis a llegir-me que tinguis en compte que no soc cap expert de res, que vull provocar reflexió i potser per fer-ho, caure en algún judici equivocat, no vull tenir raó, però fer pensar una mica… sobre la situació que viuen els infants i la crisis provocada pel Covid-19. Més de quaranta dies, els infants tancats a casa, en alguns casos en condicions poc dignes, sense considerar les circumstàncies per valorar excepcions més enllà de les que s’han fet amb infants amb diversitat funcional. Infants i adolescents, que han viscut en molts casos el terror i la por, d’un virus que cada dia mata a centenars de persones.  Us puc dir amb certesa que malgrat tothom parla de que els carrers estan plens de famílies irresponsables abusant de l’hora del passeig amb els infants.  Hi ha molts infants i joves que no volen sortir al carrer.  Davant el drama d’aquest virus, que ha destrossat tants milers de vides, i una situació de col·lap...

Afortunadament mai he viscut una guerra bélica. Però encara recordo quan era petit però començava a prendre consciència de la realitat, recordo aquella guerra de l’antiga Iugoslàvia dels anys 90.  Recordo llegir el Diari de Zlata d’una nena de Sarajevo que relata el seu dia a dia de la guerra. Tant semblant al diari de Anne Frank. Nenes innocents explicant horrors de la guerra, en primera persona, parlant de la por, dels obusos, de la mort absurda i la incomprensió de la violència.  També vaig fer una lectura del llibre “Los Ángeles Perdidos” de Manuel Leguineche. Un llibre aterrador, parlant de guerres que estaven passant, lluny d’Europa, però tant estretament a prop del negoci de l’armament on l’Estat Espanyol era un dels exportadors d’armament lleuger més important al món. Des de ben petit, quan veia per la televisió les imatges de la guerra, em preguntava per què?  I en aquest llibres, els diaris, els poemes escrits per infants, podia comprendre...