Gestos Petits

A mi ja em perdonarà Sr. Xavier Rius, però dir que les ONG’s fan la feina bruta als traficants i dir que aquestes es renten les mans… i unes quantes bestieses, més, em sembla molt demagògic i cínic.   Li he dit cínic. Cert, vostè m’acusa d’insultar-lo, si volgués fer-ho li diria altres coses més ben sonants. Cínic, perquè bàsicament comença l’article acusant a persones que podien estar fent moltes altres coses que tirant-se al mar a salvar vides.   El pitjor, no és que pensi que ho fan per sortir per la Tele i ser el Català de l’any. El pitjor és que a vostè té certa indiferència a que aquestes persones morin al mar, sencillament perquè no són de la seva terra. Això, és motiu perquè li dediqui un tweet dient que és lamentable i miserable el seu article. I vostè el tregui de context, i em foti en una altre article anomenat  “Que vingui la Guàrdia Civil” el millor de l’article sens dubte és el happyflower. Tornant a l’article anterior, comenta:  “ Per ...

Crec en que és pot fer un món més just, tinc la convicció que cal defensar aquelles idees que creiem que aplicant-les podem combatre les arrels de l’injusticia social. Però la realitat es complexa i no és senzill. En aquest entramat, queda clar que no hi ha un bon escenari, vivim en una societat on és perpetua les desigualtats socials i establim sistemes que permeten als que més tenen, viure amb un estat de confort i els que menys tenen han de viure normalment en els barris més perifèrics de les ciutats. Hi ha un discurs polític correcte, que defensa la inclusió social, els drets de les persones, que el comparteixo. Però siguem francs, les problemàtiques socials, vistes des de la distancia pot arribar a ser molt hipòcrita. La meva pregunta és com connectem una ciutat, com una oportunitat per tothom, en condicions que generin igualtat d’oportunitats, sense que uns tinguin més privilegis que altres, amb un sistema d’equitat i uns nivells de convivència exemplars. Come...

Les fronteres continuen avançant en un món on la globalització avança.  El nostre mar mediterrani s’ha convertit en la vergonya d’un món que en comptes d’ajudar als més vulnerables els condemna a la seva sort. Ja no són les dictadures totalitàries les que ens estan portant a un abisme la humanitat. Són ciutadans, que voten,  i són ells els que decideixen condemnar als més febles a no tenir possibilitats de tenir una vida digna. La por de moltes persones, els porten a pensar i actuar de forma egoista, insolidària i injusta. Sense adonar-nos de l’absurditat de veure als més febles i vulnerables com una amenaça a la nostra integritat i el nostre benestar. Preferim donar poder polític a persones que dominen el poder econòmic i que res tenen a veure amb la majoria de ciutadans. Tenim el deure, la responsabilitat de posar tots els esforços a treballar per aquells i aquelles que la vida no a donat les oportunitats per tenir una vida ...

Al 1693 es va trobar un preciós poema a l’Església de St. Pau a Baltimore que comença “Entre el soroll i la pressa fes el teu camí”. Aquest poema també parla de trobar sentit en les coses senzilles. I en mig d’aquesta societat induïda al consum frenètic. De personatges idolatrats per les masses, que tenen unes riqueses exageradament desproporcionades. Un mal endèmic com el de la corrupció que ens mostra a diari com persones que haurien de vetllar pels drets de les persones, treballen al servei dels privilegis i les seves portes giratòries. Massa soroll... Les inversions en polítiques socials estan a la cua d’Europa i estem en les taxes més elevades de pobresa. Amb la contradicció de veure com els governants malbaraten els recursos públics. En canvi en mig d’aquesta realitat hi ha persones amb un compromís ferm cap a la defensa dels drets socials, herois i heroïnes que fan dels nostres barris un llumí enmig d’aquesta tenebrosa foscor. Persones implicades en entitats de base...

M’imagino viure en una terra de tirans, de tragèdies de dia i de nit, bombes que esclaten a casa dels meus amics, cases esborrades per bombardejos, viure en una ciutat assetjada per la tirania, per bales que maten familiars en focs creuats. Viure al límit de la vida, amb tristesa i desesperança. Sabent que no hi ha instant de pau, ni instant per pensar que avui serà un dia sense por. M’imagino a un infant vivint amb normalitat en un indret on qualsevol dia pot esclatar un obús. I no puc imaginar, ni comprendre el dolor de la guerra. Però comprenc les persones que fugen, que no volen saber res de tot aquest odi, de tota la sang absurda i d’aquesta lluita per cercar una vida més digna i esperançadora. I pensen que els espera un món més acollidor, més amable al vell continent, l’Europa dels que molts se senten tant orgullosos.   Una Europa que hauria de ser el bressol dels drets humans i les llibertats. En canvi avui esta governada per miserables que la ...

No hi ha tragèdia prou gran per derrotar l’esperança, la solidaritat, la fortalesa i la dignitat. Persones que cauen en la miserable desdita de l’odi, del dolor, de la desproporció de les desigualtats. Però sense més rendició. Amb el coratge de saber que només la mort posara fi al somni d’una felicitat. Mort, sofriment, tortura, sang, guerra, maltractament, murs, barreres, injustícies, ferides, plors, fred, dolor, pèrdua, cansament, esgotament, malaltia, fam… Malgrat els imperis, els poders que trepitjaran un i un altre cop els drets de les persones.  No hi haurà un sol dia de rendició, malgrat semblin vençuts i vençudes, tornaran aixecar-se. A cada vida trencada, a cada vida esgotada i sense força. Altres s’alçaran i continuaran caminant, sense perdre l’esperança de viure una vida més justa. La tirania continuarà provocant dolor incomprensible, la indiferència serà el millor aliat d’aquesta barbàrie.  Però mai vencereu l’anhel de solidaritat, la dignitat i ...

Un dia vaig decidir no escriure més al bloc de l’Asen. I vaig reobrir aquest bloc més amable, menys insultant, més respectuós. Volia centrar-me en els gestos que generen canvi i deixar certs esclats de provocació i indignació sense filtres. Amics i amigues, retorno, amb l’ànima rebel, amb el coratge d’expressar-me amb tota la llibertat. En aquest món capgirat, boig, gris i convuls, passen els dies i és massa tard per a moltes i molts. Res importa fins que fem nostra la història dels altres, perquè mentrestant mirem les coses com espectadors passius. Molts indicis per veure que les coses no van bé. Encara avui els estats, fan guerres. Bombes que cauen sobre les cases de famílies inocents. Homes que disparen i esquiven bales dels fusells.  Persones que lluny de l’horror guanyen diners d’un comerç armamentístic que passa desapercebut. Tots som còmplices quan confiem els nostres diners en banques que inverteixin els nostres diners en aquesta industria i que fonts...