Gestos Petits

No tot està perdut enmig d’aquest guirigall de món. És cert que, entre els "criptobros" o com punyetes s’anomenin, i la gent que s’engalana amb aquesta marca blanca feixista, costa molt contrarestar els arguments dels mercenaris del totalitarisme. Aquests trilers ens fan ballar el cap, però, en realitat, sempre és el mateix truc: els beneficis per als més rics, el victimisme per als més poderosos i, com sempre, els més febles són els dolents. Els nostres serveis públics existeixen gràcies als nostres impostos, i tots els populismes que volen que els més rics deixin de pagar són un autèntic perill que condemna milions de persones a la misèria. Això no té res a veure amb el fet que puguem exigir més compromís i eficiència als serveis públics, ni amb la necessitat de combatre la corrupció i les disfuncions del sistema. Prou de posar el focus en les persones procedents de països en vies de desenvolupament que viuen al nostre país! Sí, són immigrants, però, sobretot, són p...

M’aferro encara a un vell bloc, escrivint sabent que pocs el llegiran, sabent que l’objectiu seria que em llegís molta més gent. Escric en català, malgrat sé que menys gent em llegirà. Publico paraules que sé que tindran poc impacte, tot i així crec que mereixen ser escrites. De la llengua, només et puc dir la veritat: la meva llengua materna és el castellà, una llengua fantàstica que em fa afortunat i que de debò estimo. És, sens dubte, la meva llengua; penso en castellà i m’expresso involuntàriament amb ella. És la llengua que em van regalar els pares i, sens dubte, forma part de les meves arrels. El català, que complicat, oi? També us diré la veritat: és la llengua que em va regalar l’escola, la que ha teixit en mi l’arrelament a la meva terra i és la meva llengua preferida. Mai jutjaré ningú per optar per una llengua com el castellà o l’anglès, però que ningú digui que el català et fa petit. Sí, és la llengua d’un país petit, però d’un gran poble, i el català és la llen...

Ara que sembla que el món ha embogit cap al totalitarisme, entregant la clau del poble als més poderosos, és quan necessitem saber que des de baix continuem tenint la sobirania legítima per enderrocar la injustícia. Ara que les guerres són més vives que mai, és el moment de construir un món que s’esforci en la resolució dels conflictes mitjançant el diàleg. Ara no és el moment per arronsar-se, és el moment de trobar els nous lideratges capaços de donar esperança que un altre món és possible. No és el moment de conformar-se amb el que teníem abans d’aquest nou ordre mundial. És el moment de renovar el compromís per fer una autèntica transformació social. És el moment de retornar l’esperança, d’una nova governança capaç de fer possible la dignitat de totes les persones. És el moment d’enderrocar aquells que creuen que el món és blanc o negre, els que volen governar deixant enrere les minories, els que pensen diferent, els que són més febles. No és el moment per a la indiferèn...

Amb una profunda desolació, he escrit i reescrit aquestes paraules, dubtant si parlar d’això era una bona idea. Però hi ha un malestar profund que em remou: aquesta necessitat d’explicar una part de la veritat que conec, mentre veig com molts altres passen pàgina com si no hagués passat res. El passat 22 de novembre de 2024, l’Escola Pia de Catalunya va emetre un comunicat confirmant un nou cas de pederàstia al Senegal. La notícia va córrer ràpidament per Sabadell, ja que el presumpte agressor havia estat director, docent i religiós de l’Escola Pia de Sabadell durant els anys 80. És aterridor i devastador constatar que els agressors poden ser aquelles persones en qui menys sospitem: individus respectats davant la societat. Em preocupa profundament que oblidem que aquest agressor sexual de menors va ser, durant anys, el màxim responsable d’una escola on els religiosos vivien i tenien habitacions pròpies. Posteriorment, després de molt de temps al Senegal dirigint l’Escola Joseph...

Mai em canso de dir "fer possibles els impossibles". Crec que m’inspiro en la frase d’Eduardo Galeano: “Molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món.” M’agrada aquest lema, l’esmento sovint, i m’inspira per somiar i lluitar per fer-lo realitat. No et vinc a vendre fum ni focs artificials! Tampoc et vinc a vendre cap elixir de l’èxit personal per convertir-te en multimilionari; la veritat és que no tinc ni idea de com fer-se ric ni de com fer-se viral per esdevenir un influencer famós. La meva preocupació és veure com podem transformar aquest món en un lloc millor del que tenim avui. Sentir-nos part de la lluita per un món millor, o, com diria l’estimat Arcadi Oliveres, “Un altre món és possible.” Perquè en aquesta vida finita podem limitar-nos a consumir-la sense més o podem atrevir-nos a viure-la plenament i trobar-hi un sentit. Fa dies que em sento orfe de referents que m’han inspirat. Fa poc escoltava un discurs emocionant del Pe...

Aquests dies es parla de la problemàtica de la immigració. L’extrema dreta fa temps que ha assolit el seu propòsit: engendrar la por i el rebuig en una gran part de la població occidental. I el més astut és afiliar persones procedents d’altres nacionalitats i races per reafirmar que ells no són racistes; simplement estan en contra de la immigració il·legal i de la que ve a delinquir. Frases com “Per què no l’aculls tu a casa teva?” reflecteixen aquest discurs. Han implementat amb èxit la idea que Europa s’està islamitzant i que l’Islam és una religió dolenta. Es critica creixentment als partits d’esquerra, que es consideren com una corrent políticament correcta i irresponsable, mentre que una dreta arrossegada per l’extrema dreta sembla mancada de sentit comú. Els mitjans de comunicació narren el constant degoteig d’embarcacions que arriben a les illes Canàries, mentre les xarxes socials reporten violència i crims comesos per immigrants. Els missatges apocalíptics alerten sobre el pe...