Gestos Petits

M’agradaria abans de que comencis a llegir-me que tinguis en compte que no soc cap expert de res, que vull provocar reflexió i potser per fer-ho, caure en algún judici equivocat, no vull tenir raó, però fer pensar una mica… sobre la situació que viuen els infants i la crisis provocada pel Covid-19. Més de quaranta dies, els infants tancats a casa, en alguns casos en condicions poc dignes, sense considerar les circumstàncies per valorar excepcions més enllà de les que s’han fet amb infants amb diversitat funcional. Infants i adolescents, que han viscut en molts casos el terror i la por, d’un virus que cada dia mata a centenars de persones.  Us puc dir amb certesa que malgrat tothom parla de que els carrers estan plens de famílies irresponsables abusant de l’hora del passeig amb els infants.  Hi ha molts infants i joves que no volen sortir al carrer.  Davant el drama d’aquest virus, que ha destrossat tants milers de vides, i una situació de col·lap...

Afortunadament mai he viscut una guerra bélica. Però encara recordo quan era petit però començava a prendre consciència de la realitat, recordo aquella guerra de l’antiga Iugoslàvia dels anys 90.  Recordo llegir el Diari de Zlata d’una nena de Sarajevo que relata el seu dia a dia de la guerra. Tant semblant al diari de Anne Frank. Nenes innocents explicant horrors de la guerra, en primera persona, parlant de la por, dels obusos, de la mort absurda i la incomprensió de la violència.  També vaig fer una lectura del llibre “Los Ángeles Perdidos” de Manuel Leguineche. Un llibre aterrador, parlant de guerres que estaven passant, lluny d’Europa, però tant estretament a prop del negoci de l’armament on l’Estat Espanyol era un dels exportadors d’armament lleuger més important al món. Des de ben petit, quan veia per la televisió les imatges de la guerra, em preguntava per què?  I en aquest llibres, els diaris, els poemes escrits per infants, podia comprendre...

Els valors ens haurien d’ajudar a orientar cap a on anem, qu in rumb volem prendre. Haurien de ser la referència per empatitzar amb l’altre des d’un prisme solidari i de justícia social.  El coneixement ens hauria d’ajudar a posar rigor científic a les veritats, al servei de la convivència, la pau, la salut i el respecte per l’entorn. Els recursos haurien de dirigir-se a fer realitat un món en equilibri. La humanitat té el privilegi de viure en el món com cap altre animal, explotant els recursos per gaudir del món.  El nostre planeta ha estat generós, ens ha deixat allò que en emprenedoria està tan de moda, aprendre a través del fracàs i l’error. La història ens permet estudiar i analitzar tot allò que fem malament i encara més la ciència i la tecnologia ens permeten reparar allò que malmetem. Tenim l’educació com l’eina de transformació social més poderosa per transmetre ciutadans compromesos amb el món que viuen i amb l’oportunitat de ser feliços. Però és molt...

Fa uns mesos vaig viure la increïble experiència de ser pare de bessons del Nil i el Roc. Van néixer a l'Hospital Parc Tauli. E n un part complicat per la mare i el Roc. El Nil va néixer obrint camí però amb el Roc és va complicar tot. De l'emoció de sentir el plor del Nil, al neguit terrible de veure que el Roc no podia sortir.  Finalment amb molt dolor per part de la mare, el Roc surt. Però a diferencia del Nil, ell no plora.  Es denotava un cert silenci, d'aquells que et fan saber que les coses no van bé.  La mare, que és la Paula, ho havia donat tot i més. Però el patiment d'un part terrible, la havia deixat molt debil.   Jo estava en xoc, la mare no se massa que li passa.  El Roc no plorava i podia veuré com el reanimaven, però sense cap reacció, la Paula hem preguntava: - com està? al temps que els ulls se li tancaven.  En aquells moments no saps massa que has de dir, no hem surten les paraules i en aquest instant t'envaeix...

En l’embolcall de la hipocresia trobem la misèria humana, la vergonya d’aquesta espècie, on el poder ho és tot. Un món boig, que no s’escolta. I malgrat totes les lluites pels drets civils i humans, avui estem tant lluny d’aquesta utopia. El nostre mar, els nostres deserts, són un gran cementiri, de persones que fugin de la guerra i la misèria, moren. I m’entrés heroïnes, salven vides, hi ha estats que persegueixen aquestes persones com si fossin delinqüents. Estats que avui son incapaços d’acollir a les persones refugiades. Un boig als Estats Units, vol fer un mur absurd, per barrar el pas a la gent que te esperança en una vida millor.   Però en mans de bojos, delinqüents comuns, d’hipòcrites i cínics, en ells el destí del nostre món. Però tot és un teatre, guerres patrocinades per estats democràtics. Fart d’aquest estat meu, que empresona politics per voler fer possible el mandat popular, m’entres politics corruptes són ovacionats per holi...

Aquest post del meu bloc, és un homenatge al meu jo friki. I també compartir amb tots vosaltres el poder d’un micro ordinador, amb el qual es poden fer moltes coses, algunes res més que un homenatge al món dels videojocs més retros, un passeig per la història dels videojocs apassionant. Però no només això també podem fer un ordinador que ens serveixi per treballar com qualsevol altre ordinador. Però que te d’especial això que us explico que es diu Raspberry Pi. Es un ordinador de la mida d’una targeta de crèdit, la pots comprar per un reduït preu d’uns 35 €, esta desenvolupada per una fundació sense ànim de lucre d’un grup d’acadèmics de  Cambridge i esta desenvolupat tant el maquinari, com el programari de manera lliure, per tant parlem d’un subjecte que no esta en mans de la lògica mercantilista. És cert que amb 35 € paguem només la raspberry, una targeta com us mostro a la foto, aquesta targeta te el mateix que un ordinador, en ella, trobarem una sortida hdmi amb l...

El escándalo de Oxfam en Haiti en 2010, donde literalmente 7 trabajadores con fondos de la organización se fueron de putas, con implicación de menores. Un hecho detestable, miserable y inadmisible. Con una cadena de errores por parte de la organización muy lamentable. La verdad, la transparencia son necesarias y el sector de la cooperación internacional no puede permitir que estas cosas pasen y si pasan hay que asumir todas las responsabilidades. Pero la oportunidad para hundir a Intermón Oxfam y un montón de organizaciones, ha sido sin duda el gozo de muchos, para vender la miseria humana, sin importar que miles de personas tengan un compromiso que está ayudando a cambiar el mundo. La credibilidad de las ONGs actualmente está muy por encima de la política, de las empresas, de muchos sectores y la sociedad confía en ellas y sin duda este golpe por culpa de unos pocos miserables ha puesto contra las cuerdas un mundo que trabaja por hacer un mundo más justo. Puedo ent...