Gestos Petits

La vida és massa efímera. Així que viu aquest mateix instant amb intensitat, sense desaprofitar l’oportunitat per ser feliç en aquest precís moment. Fer el que toca avui, sentir-te bé amb el que fas, exprimir el temps amb les persones que estimes. I defugir de malbaratar el temps amb les coses que t’allunyen de les coses més essencials i importants. No et vull conformista, no desitjo que et rendeixis a les pors, al contrari lluita per allò tant anhelat i difícil la felicitat. De les desgràcies i els mals dies, deixa’t ajudar, plora, deixa sortir la ràbia i deixa que la tristesa t’abraci perquè sempre tornarà a sortir el sol. En comptes d’anhelar el poder, accepta la responsabilitat per liderar el canvi d’aquest món espatllat. De l’ambició personal, mira de transformar aquesta energia, amb actitud de servei i disposa del teu talent per fer alguna cosa especial. De la riquesa, troba l’equilibri del que necessites realment per viure i el que realment es prescindible i sobret...

Te escoltat una i una altre vegada, te llegit una i una altre vegada, fan, admirador i enamorat de la teva filosofia de vida. Mai suficient, per dir que seria la darrera vegada que t’aniria a escoltar en alguna que altre xerrada.  I sempre amb ganes d’alçar la mà per preguntar-te per saber encara més de la teva visió.  El darrer dia que et vaig veure, va ser creuant-nos en una porta de l’hospital, et vaig mirar, contenint la meva emoció i fent com si m’hagués creuat amb algú que no sé qui és. Però volia escriure al meu bloc sobre tu, perquè sóc un plagiador de moltes de les coses que has dit, fet i que mai t’has cansat d’explicar, en auditoris plens o en xerrades modestes de poques persones.  Perquè m’he influenciat de les teves idees, de la convicció que has tingut per denunciar aquest món espatllat pel capitalisme i els autèntics criminals.  De la teva diagnosis desatrosa d’aquest món, sempre has aportat alternatives pel canvi i la transformació social. Un altre mó...

Fa temps que no em paro a escriure i cada dia quan marxo a dormir cansat ja del dia, em dic que demà emprendre de nou l’aventura d’escriure i embolicar-me amb les meves idees, i la meva escriptura precaria, pobre per les meves faltes, el meu desordre en les frases, i la meva disbauxa de lletres amb més o menys sentit. Trobo a faltar la serenor d’explicar històries qu otidianes, petites, de persones que cada dia fan alguna cosa pels altres, dels que potser no tenen una vida fàcil, de les tragèdies que passen a prop, però invisibles. Fugir en les meves lletres del soroll de l’Instagram, del twitter i el facebook  de la tafaneria i el costum de saber dels amics per unes fotos i uns “historis”. De veure el món des de piulades. Potser l’Ada Colau, te més raó del que molta gent ens vol fer creure. En el seu anunci que deixava el twitter, va ser criticada per molts. Però no te una mica de raó? En que som esclau...

M’agradaria abans de que comencis a llegir-me que tinguis en compte que no soc cap expert de res, que vull provocar reflexió i potser per fer-ho, caure en algún judici equivocat, no vull tenir raó, però fer pensar una mica… sobre la situació que viuen els infants i la crisis provocada pel Covid-19. Més de quaranta dies, els infants tancats a casa, en alguns casos en condicions poc dignes, sense considerar les circumstàncies per valorar excepcions més enllà de les que s’han fet amb infants amb diversitat funcional. Infants i adolescents, que han viscut en molts casos el terror i la por, d’un virus que cada dia mata a centenars de persones.  Us puc dir amb certesa que malgrat tothom parla de que els carrers estan plens de famílies irresponsables abusant de l’hora del passeig amb els infants.  Hi ha molts infants i joves que no volen sortir al carrer.  Davant el drama d’aquest virus, que ha destrossat tants milers de vides, i una situació de col·lap...

Afortunadament mai he viscut una guerra bélica. Però encara recordo quan era petit però començava a prendre consciència de la realitat, recordo aquella guerra de l’antiga Iugoslàvia dels anys 90.  Recordo llegir el Diari de Zlata d’una nena de Sarajevo que relata el seu dia a dia de la guerra. Tant semblant al diari de Anne Frank. Nenes innocents explicant horrors de la guerra, en primera persona, parlant de la por, dels obusos, de la mort absurda i la incomprensió de la violència.  També vaig fer una lectura del llibre “Los Ángeles Perdidos” de Manuel Leguineche. Un llibre aterrador, parlant de guerres que estaven passant, lluny d’Europa, però tant estretament a prop del negoci de l’armament on l’Estat Espanyol era un dels exportadors d’armament lleuger més important al món. Des de ben petit, quan veia per la televisió les imatges de la guerra, em preguntava per què?  I en aquest llibres, els diaris, els poemes escrits per infants, podia comprendre...

Els valors ens haurien d’ajudar a orientar cap a on anem, qu in rumb volem prendre. Haurien de ser la referència per empatitzar amb l’altre des d’un prisme solidari i de justícia social.  El coneixement ens hauria d’ajudar a posar rigor científic a les veritats, al servei de la convivència, la pau, la salut i el respecte per l’entorn. Els recursos haurien de dirigir-se a fer realitat un món en equilibri. La humanitat té el privilegi de viure en el món com cap altre animal, explotant els recursos per gaudir del món.  El nostre planeta ha estat generós, ens ha deixat allò que en emprenedoria està tan de moda, aprendre a través del fracàs i l’error. La història ens permet estudiar i analitzar tot allò que fem malament i encara més la ciència i la tecnologia ens permeten reparar allò que malmetem. Tenim l’educació com l’eina de transformació social més poderosa per transmetre ciutadans compromesos amb el món que viuen i amb l’oportunitat de ser feliços. Però és molt...

Fa uns mesos vaig viure la increïble experiència de ser pare de bessons del Nil i el Roc. Van néixer a l'Hospital Parc Tauli. E n un part complicat per la mare i el Roc. El Nil va néixer obrint camí però amb el Roc és va complicar tot. De l'emoció de sentir el plor del Nil, al neguit terrible de veure que el Roc no podia sortir.  Finalment amb molt dolor per part de la mare, el Roc surt. Però a diferencia del Nil, ell no plora.  Es denotava un cert silenci, d'aquells que et fan saber que les coses no van bé.  La mare, que és la Paula, ho havia donat tot i més. Però el patiment d'un part terrible, la havia deixat molt debil.   Jo estava en xoc, la mare no se massa que li passa.  El Roc no plorava i podia veuré com el reanimaven, però sense cap reacció, la Paula hem preguntava: - com està? al temps que els ulls se li tancaven.  En aquells moments no saps massa que has de dir, no hem surten les paraules i en aquest instant t'envaeix...