Gestos Petits

L’altre dia passava per davant d’una parròquia, vaig veure la cua de persones que esperaven el seu torn, per recollir la seva ració d’aliments del rebost solidari. Reconec que aquella escena plasmava una realitat, la de la pobresa i el fracàs d’un estat incapaç de garantir la dignitat de les persones. No dubtem en donar menjar quan sortim del supermercat pel Banc d'Aliments . Tots pensem que així evitem que moltes famílies estiguin cobertes en aquest dret tant fonamental com és el de l’alimentació i certament és una molt bona iniciativa que permet que moltisima gent no pasi avui necessitat de menjar. Igual passa amb els donatius de joguines, tenim clar que és molt important garantir aquest dret. Es fan moltes campanyes ara per Nadal, hi ha debats de si les joguines han de ser de segona ma o han de ser noves per no generar infants de segona. Jo diria que l’hàbit de la reutilització no hauria de ser un debat entre els que poden i no, hauria de ser de sentit com

Ara que ja no soc aquell jove hiperactiu, reflexiono sobre aquest complex món del voluntariat, convençut del gran valor que aporta al conjunt de la societat. El voluntariat pot ser un petit gest, que col·lectivament és un gest gegant, amb un impacte transformador i esperançador. Jo us diria que en primer lloc el voluntariat a de ser una oportunitat per ajudar-nos, créixer i aprendre. Arrelar-nos, conèixer mons que moltes vegades són invisibles, però que existeixen, compartir, descobrir i deixar-nos emportar pels valors més humans i més veritables. La majoria de persones volen ajudar als altres, però no ens adonem moltes vegades de que l’ acció del voluntariat és sempre una acció de donar i rebre i no és un gest caritatiu. Un dia a l’entitat on treballo vaig entrevistar a una persona que volia fer voluntariat i li vaig preguntar que li motivava. Mai algú em va ser tant sincer. - "ho faig per egoisme, perquè m’agrada." Es cert, el voluntariat ens perm

No hi ha una sola veritat, si és que existeix. Però tenim una vida, un somni i el dret a ser nosaltres  mateixes , a guanyar les pors que sempre ens frenen. Es el moment de ser una mateixa i feliç de fer camí al vent. El soroll et fa sentir que has de romandre quieta, en silenci, sota l’amenaça de tot el que pots perdre. Però vas venir al món nua, sense roba, per què morir vestides? Por a descobrir-nos davant del món? De dir en el que creiem, el que pensem i el que som? Som nosaltres que posem límits als nostres horitzons. Hi ha persones que no poden triar dins la seva misèria, però son molts que en el seu confort veuen limitada la seva llibertat. Trenquem les cadenes que esclavitzen. Lliures. Lliures de somiar un món just i al servei de les persones. És aquest el moment que ja no acceptem que ens diguin que les coses no poden canviar, que les coses són inamovibles. Ningú te dret a trepitjar la dignitat de l’altre. Ens aixequem? És aquest l’instant que cal qu