Gestos Petits

Les lleis han d’estar al servei dels ciutadans i no l’excusa per oprimir i reprimir. Votar és un bon hàbit democràtic. La sobirania del poble és un dret fonamental, però encara és més important la integritat i la dignitat de la seva gent. Queda clar que els mandataris del govern espanyol i la complicitat dels seus socis de govern Ciutadans i Socialistes, han decidit trepitjar la nostra dignitat. En nom de la unitat de l’estat, no accepten el respecte per les urnes o com a mínim el diàleg i la negociació d’una solució pactada.   Amenaçats amb la por de l’article 155 i el 116 de la sagrada constitució deixen caure idees inèdites d’un autentic cop d’estat feixista. Amb tot el meu respecte als catalans que volen continuar sent part de l’estat espanyol. Els demano que defensin les seves idees en el marc de la democràcia i la llibertat. Però que deixin d’amagar-se en les cortines brutes, ràncies del feixisme. Tots som dignes i aquesta és la idea d’un sol poble, tots

Em pregunto, que hem après de la història? Que hem après els humans? Vergonya, ràbia, impotència, desconsol és la que em provoca el Ministre d’Interior o el que encara avui és el meu president de l’Estat Espanyol, quan neguen l’atrocitat, el crim, les hòsties, els més de 800 ferits i els tants ciutadans que van rebre la violència desproporcionada. Ni unes paraules de disculpes. Un rei al qual ningú a votat, no va tenir cap paraula pels més de dos milions de ciutadans que vam sortir a votar a pesar de l’horror que va ocasionar les forces d’ocupació. La llei, la unitat, la constitució. El crim és voler votar, un dret reconegut a la declaració de drets humans i parlem d’això de drets humans, de drets civils, de llibertats intocables. Quan democràticament, més de dos milions de persones és mobilitzen pacíficament mereixen el respecte i la consideració de l’estat. L’opressió i la repressió és una vergonya. El sectarisme polític dels partits unionistes, esta portant a una

Mai podré oblidar aquest diumenge 1 d’octubre de l’any 2017. La nit abans vaig passar a saludar als que estaven defensant a la meva escola electoral i em vaig quedar a l’assemblea, la consigna clara, tots a les 5 a la porta de l’escola. Consignes clares: resistència pacifica, intentem pacíficament resistir al màxim, cada minut és temps que guanyem altres escoles. La determinació d’aquells joves, em convenç! Ens volien vençudes i encara estem dempeus. Marxo a dormir nerviós i la veritat que dormo poc. A les 4, jo i la Paula ens posem en marxa, llegeixo un article brillant del David Fernández i em puja l’ànim, em dutxo, se que serà un dia difícil i encara no se prou com. Però visualitzo el final de la jornada i m’imagino l’esclat de milers d’escoles celebrant l’impossible. No podran! No son tants... però reconec que aquelles hores tot esta per fer. Arribem a les 5 i som gent, persones grans, molts joves, els que estem allà sabem que som el Comitè de Defensa