Un món de pedaços

Quan el món és fa miquetes, és quan necessitem gent com tu, disposada a reunir els pedaços i cosir-los.

I quan sembli que t’ha tocat viure una època terrible, on sembla més a prop de l’autodestrucció i t’angoixis com si et faltes l’aire. Recorda que aquest temps també te llum i en altres èpoques fosques, on les epidèmies, les guerres i la tirania van ser igualment terribles i pitjors. Va arribar en algun moment la pau i la llum d’un sol radiant.

Podem estar d’acord de l’absurd, mediocres, de veure com el que semblava un món més a prop de la fita dels drets humans, civils i de la conservació mediambiental, encara estem lluny.

Ens ha tocat viure una època que podria ser la més esperançadora de la que mai abans a viscut la humanitat.

Però també podria ser l’època de la més ferotge destrucció, per culpa sempre d’uns pocs homes moguts pel poder, la corrupció i el consum dels recursos sense cap proporcionalitat.

I es frustrant, ho tenim tot i podem erradicar la fam, la misèria, les guerres, aturar el canvi climàtic. Ho tenim tot per aquesta utopia.

Qui ens ho impedeix? L’absurd de la tirania i la misèria humana més retrograda i fastigosa. Però sobretot ens ho impedeix la por.

Quan tens una vida personal que t’omple, que et fa feliç. Fa que la por a perdre el que més estimes, et faci passiu, temorós de perdre l’anhel que sempre t’ha mogut en la lluita d’un món sense impossibles.

Ens sentim vulnerables i ens deixem trepitjar. I la indiferència es normalitza. I les lluites col·lectives són simplement un risc innecessari que sempre jugarà en contra dels nostres interessos.

Però, aquesta actitud, és la que fa caure avui obusos en el vell continent i en tants indrets d’aquest planeta.  

Mercenaris que governen, tracten a les persones com a mercaderies, sense escrúpols.

Es terrible i sí, res canviarà si ho permetem.

Respira, agafa aire, mira el cel encara és blau, estem a temps, encara tenim fil i agulla per cosir els pedaços de la dignitat, tenim força per enderrocar aquest ordre mundial injust i pervers.

Malgrat ens sembli que tenim molt a perdre, l’immobilisme ens portarà perdre-ho tot, així que deixem la por enrere per sortir a guanyar perquè encara ens queda molt per viure.

Ens volen vençuts i vençudes, però no hi ha pitjor enemic que aquells capaços de defensar la vida amb la vida i sempre fins la victòria.