La veritat d'aquesta guerra

Amb sinceritat aquesta guerra m’ha agafat bastant per sorpresa. I més enllà de la meva desinformació sobre aquest conflicte. Estic perplex de veure com els poders fàctics d’aquest món només saben resoldre els conflictes mitjançant la força.

Però la veritat, que l’únic que començo a entendre, és l’estupidesa humana, de construir un món en conflicte, en guerra, vulnerant els drets humans, condemnant a homes a matar-se i destruir les vides de milers de famílies.

Traumatitzar als infants, els més innocents i els que comencen una vida sense comprendre perquè la vida és tant complicada.

Un maleït virus, ens ha ensenyat com som de vulnerables, de la tragèdia que ha sigut, de com la vida és tant efímera. No ens hauríem d’adonar que el món seria millor si tots els pobles s’ajudessin amb fraternitat.

Però un món dominat per la força de la lluita armamentista, esta imperant en ple segle XXI i és cert avui és injust, per tants països que pateixen la guerra en l’oblit de la comunitat internacional, amb el desconeixement absolut de l’opinió publica.

Si guerres, que desconeixem, però que són un infern, dominades pels totalitarismes, son el malson de les persones que no saben ni perquè lluiten els seus mandataris.

Em sap greu, perquè hem oblidat que som un sol món, siguem d’on siguem, no estem condemnats a l’abisme, el món no s’hauria d’acabar per l’estupidesa humana.

I sincerament no se quina és la solució en un món, on la industria de l’armament i de la guerra és un negoci molt lucratiu i que malgrat les campanyes tant simpàtiques de la banca, ells son els principals inversors.

No ho se, que és guanya d’una guerra?

Em sap greu, ploro quan veig un soldat que no vol anar a la guerra, abraçant a la seva filla i plorant desconsoladament.

No puc, imaginar el dolor que provoca, que uns desgraciats mandataris decideixin que és pot vulnerar la vida.

Quina misèria. Occident, a construït suposadament aquest món lliure en base, al poder econòmic i el militar. Armament nuclear de la OTAN, ens recorden que el món no és lloc de pau i un altre món el menys lliure s’alça també com superpotència econòmica i armament nuclear.

I és aquí, on aquesta guerra, ens alerta que el que sembla que no hauríem de viure, pot ser una guerra sense precedents. D’ordre mundial.

I ara Ucraïna és una guerra, i les conseqüències per Rússia ara mateix son les sancions econòmiques, que patiran les persones més vulnerables. I els seus mandataris indiferents al dolor dels més febles continuaran jugant al guerra.

El món és molt complex, però no podem imaginar un món on la guerra sigui l’únic destí possible, no podem tornar a veure el fantasma del feixisme, dels totalitarismes que afloren.

No podem continuar anestesiats, no podem continuar amb la indiferència, no podem continuar, cal que ens aturem, que fem parar el món, que diem prou, que els i expliquem als fills de puta que manen a la gent matar-se, que no som soldats i els criminals de guerra, no poden ser mandataris.

No podem deixar aquest cinisme, que impera en un món més preocupat per la borsa que per les vides humanes.

Us comparteixo un poema del meu avi, escrit en una nit de Nadal, a l’exili, amb la devastació d’una guerra civil que li va destrossar la seva joventut i el va allunyar de la gent que estimava.  

 

“Que lejos te encuentras tierra

Tierra que cada día sueño

de aquelles alegres músicas

que yo formaba concierto

de aquellos caminos que andaba

de aquel lindo sendero

que con herramientas iba a cavar mi huerto

Por el camino una zagala me miraba

con ojos de cielo

Que feliz yo trabajaba y vivía en aquel tiempo

pero ¡Ay!

Una mañana un torbellino de fuerzas

Arrebataba los pueblos

Atentando las costumbres de nuestros antepasados

y destruyendo los templos

Vientos correrán

Y sol que alumbre aquelles casas

y entonces volverán los seres que antes habitaban.”

Nicolas Asensio Vicente, França 25 de desembre del 1940

NO A LA GUERRA!